Sobre vots…

“Només quatre??? Nooo, han estat més”. Cert. Han estat més. Però no ho pots explicar a ningú perquè ningú et creuria. Jo sí que puc explicar-ho. Fixa’t, ho estic fent. Aquí. On tothom podria llegir-ho però on probablement no ho llegirà pràcticament ningú…

Però aquest no era el tema. I quin era? Em passen tantes coses pel cap que, al final, és una loteria quina de les tonteries serà la que quedarà enregistrada en aquestes pàgines. Podria parlar d’actualitat, de com el Sr. Donald Trump ha guanyat les eleccions. De la tristessa que em produeix que l’amiga a la que un dia vaig acompanyar a votar per Clinton, tal i com vaig explicar aquí, m’hagi confessat que ha votat al pallasso taronja.

No ajuda el que ella hagi escollit de company de viatge a un idiota que a la que intercanviaves quatre comentaris amb ell ja veies que era un xenòfob i un racista. Recordo els seus desagradables comentaris sobre els negres, el que em semblava molt greu tenint en compte que ell era un polícia i, per tant, estava al servei de les persones. Després de conèixer-lo, no m’han estranyat mai les notícies sobre abusos policials envers els negres que ens arriben dels EUA. També va deixar alguna altra perla quan l’Amy expressava en veu alta el seu desig de tornar a Barcelona. Ell deia que no se’ls hi havia perdut res aquí. Que allà tenien tot el que necessitaven i que no valia la pena anar a altres països. A molt estirar… Canadà era l’únic que es podia considerar que potser mereixia una visita.

Si tens algú així al teu costat… les probabilitats de que el teu vot vagi en el camí equivocat són molt grans. Em diu que a dures penes pot pagar les seves factures a final de mes per com els cusen a impostos. Li rebato que el senyor al que ha votat, milionari ell, presumeix de com és capaç d’escaquejar-se de pagar-los. Se li riu a la cara… Podria tractar aquí llargament del perquè Trump ha guanyat, però el senyor Michael Moore ja ho va explicar en un article mesos enrere i la meva anàlisi només podria ser pitjor.

Sí que penso que, malgrat que la Hillary no ha fet tan bé les coses com hauria d’haver-les fet, el seu principal problema és que és una dona. El seu perfil mai hagués estat tan criticat si fós el d’un home. És una pena constatar que la societat nord-americana ha demostrat ser més masclista que racista. No estan bé ni una cosa ni l’altra, òbviament, però el racisme pot devenir de la por del que és diferent. Les dones som les mares, germanes, filles… dels homes. I, de fet, la història així ho prova. Abans van votar els negres que les dones.

Però tampoc és cert això que he dit, perquè en nombres totals, la Hillary ha aconseguit 200.000 vots més que el Donald. Podria parlar de com de desquiciat em sembla el sistema de vot dels EUA i acabar esmentant el gerrymandering per a donar una mica de tonillo intel·lectual al meu post – demostrar-vos que tinc estudis i aquestes coses – però la realitat és que tractant-se d’un individu de la penosa talla del Trump, 200.000 vots són una minúcia per a un país tan gran.

Valdria la pena que ens tornéssim a replantejar el sufragi universal o admetre d’una vegada que ens mola que ens donin pel cul (però de males maneres, perquè ben fet… no dic que no estigui bé)? O val la pena que somiem que un dia s’apostarà per l’educació i que serem capaços de veure que una educació basada en el cooperativisme i no en l’ambició i el premi individual, com majorment passa ara, és la que ens procurarà una societat en la que individus com el Donald ni tan sols existiran?

Com que no vull haver de veure el careto del Trump cada vegada que entro al meu blog, prefereixo compartir el Mannequin Challenge de la Hillary en campanya, en el que apareix el meu adorat Jon Bon Jovi, que sempre alegra el dia 🙂

YouTube Preview Image

 



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sobre vots…

Menja, prega i…

La felicitat és estar asseguda (mig-estirada en realitat) en un sofà, amb el portàtil als genolls i una mà acariciant dolça i reposadament qualsevol part del meu cos. I mentre ell llegeix al meu costat jo miro de perpretar unes lletres de mode que pugui fer reviure d’alguna manera aquestes pàgines. Les enyoro… Simplement no trobo res extraordinari a la meva vida que mereixi la pena ésser immortalitzat aquí. Un pensament del més estúpid. Sempre he escrit sobre les coses més anodines… I podria aprofundir en el tema de la felicitat, que no és quelcom intrascendent.

Però a la meva vessant més superfícial (que ocupa un bon tros de la meva persona) no li “fa de motiu” posar-se seriosa. Així que començaré per parlar de la darrera pel·lícula que he vist que ha estat “Eat, pray, love”, cortesia de Netflix. Jo em vaig llegir el llibre anys enrere i, a més, ho vaig fer en anglès. Això darrer ho assenyalo per a quedi constància que el meu esforç per acabar-lo va ser encara un pél superior a l’habitual, tenint en compte que la seva lectura em va interessar relativament.

La pel·lícula és un desastre que no salva ni la presència de la nostra carismàtica Julia Roberts. Crec que mai acabes d’empatitzar amb el seu personatge. D’entrada, et sembla una immadura incapaç d’enfrontar-se a la veritat que és la vida. I què és la vida? Doncs la vida és una merda, plena de moments horribles, però depèn de nosaltres com ens enfrontem a ella i com n’extreiem les coses bones i les posem per davant de la resta. L’home que tinc al meu costat n’és un gran expert i l’admiro profundament per això. Jo en sóc només la seva humil padawan.

Però ja m’estic desviant del tema… Estàvem parlant de la nostra protagonista. Doncs això, que és una insatisfeta. Però li perdones perquè no només se n’adona, sino que sap que no està bé ser així i decideix fer alguna cosa al respecte que en el seu cas és anar-se’n a l’altra punta del món.

Fa una primera parada a Roma on es dedica a conéixer gent interessant que es converteixen en els seus amics i a menjar sense preocupacions. Crec que és el moment de la pel·lícula on més t’agrada la prota, perquè és feliç amb coses que tots tenim al nostre abast. De fet, et preguntes: per què marxa d’Itàlia??? Perquè marxa.

Abans de fer-ho, dóna lliçons sobre la dictadura del pes. Diu una frase que em va agradar molt parlant amb una amiga seva que se sent culpable per haver-se engreixat més del compte i que ve a dir quelcom similar a “quantes vegades t’has despullat davant d’un home i t’ha fet fora del seu llit perquè tenies un ‘michelin’? Té una dona nua amb ell, li ha tocat la loteria!!!”. Compro. Una mica. Hauríen de prohibir que un personatge (una actriu com la Julia Roberts) que voreja l’anorèxia pontifiqui sobre aquests temes. Fa la burla sobre que ja compraran uns texans d’una talla més gran si els que porten ara no els hi caben i quan ho fan els anomenen “el nostres texans XXL”, quan les dones sabem perfectament que com a molt haurà passat de gastar una XS a una S. Puaj!

Llavors se’n va a la India. A pregar. Avorrídissim. El tema pregar i meditar em pilla tan lluny… i em sento tan poc identificada amb els problemes d’una dona que en realitat no té cap problema…

Finalment acaba a Bali on el títol ja t’ha dit que troba l’amor. Amor? En sèrio? El Javier Bardem en un dels seus papers més penosillos demostrant la inexistència total de química entre ell i la Julia Roberts. L’home que interpreta és l’anti-sexi, gens atractiu ni física ni intel·lectualment. I la sensació que et queda és que un llibre que es titolés “Come, reza y pá casa” no s’hagués venut tan bé (no hagués tingut subsegüent pel·lícula), així que es queda amb el que es troba.

Què hi farem? No tothom pot tenir la meva sort, que és que l’home que estava al meu costat s’hagi aixecat a preparar un plat que sap que m’encanta i que no té res a envejar a cap dels que ahir vam veure a la pel·lícula. I és que no cal anar a l’altra banda de la Terra a menjar, a pregar (confesso que m’he vist gairebé levitant en determinat moment aquest matí) o a estimar. Tot i així, em moro per recórrer el món amb ell!

S'hauria d'haver quedat menjant a Itàlia...

S’hauria d’haver quedat menjant a Itàlia…



Publicat dins de Cinema, General, Llibres | Comentaris tancats a Menja, prega i…

Valors

El valor d’una cosa és el conjunt de qualitats que la fan estimable. La definició no és meva, sino cortesia de la Wikipedia. Explica, a més, que en ètica s’entenen com un imperatiu d’acció, que obliguen a la persona a comportar-se d’una manera o una altra segons aquests. Els valors són el nucli de la moral. Cada persona en té uns, com els té cada cultura.

Tot i que sovint partim de la base de que hi ha uns valors que són universalment bons: l’amor, l’honestedat, la responsabilitat, la justícia, la llibertat…; a la carrera ens ensenyaven que no hi ha uns de més bons que d’altres, que no existeix allò que alegrement sentenciem quan la realitat social que ens envolta ens desagrada: “Hi ha una crisi de valors”. El que hi ha una substitució d’uns valors per uns altres, que podem compartir, o no.

Personalment tampoc estic d’acord amb això de que siguin un imperatiu d’acció. Estic convençuda de que molta gent, per raons de tota índole, actúa sovint en contra dels seus propis valors. I és aquí quan apareix aquella altra frase sentenciadora: “És bo tenir valors”. Que no vol dir que a algú li faltin, sino que seria desitjable que cadascun de nosaltres fossim fidels als propis.

És molt complicat, des de la pròpia moral, creure que els valors propis no són els millors. Per començar, si penséssim diferent, els canviariem, no? Però encara pitjor és creure que la gent que t’envolta comparteix els teus mateixos valors per, de sobte, un dia, adonar-te’n de que no és així. És batacada, us ho prometo.

Però la realitat és que el principal inculcador de valors és la família i, si aquesta falla, segons la nostra particular visió del món, què es pot esperar dels seus fills? Quan la gent anteposa l’egoisme, la seva comoditat, la seva covardia…, no és estrany que els seus fills responguin de la mateixa manera. Han estat educats així.

Educar fills i filles és un exercici molt complicat. A alguns se’ns gira més feina de l’habitual quan tens que lluitar contra maneres d’actuar que d’altres assumeixen com normals mentre tu les trobes directament menyspreables. Fa especial pena pensar que havia existit algú a l’altra banda que hagués opinat igual. Que ningú sigui capaç de rescatar el seu ideari… És així com funciona? Si mors abans, es perd el teu llegat?

No sé si ens en sortirem. No sé si aconseguirem tampoc que siguin feliços en el camí… És quelcom que m’angoixa, malgrat intenti dissimular-ho la major part del temps.

valors



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Valors

Esto…

No és la primera vegada que ens separem… Ni tan sols dels cops que passarem més dies sense veure’ns… Estem igualment en contacte constant gràcies a les noves tecnologies. I, no obstant, saber-te lluny em fa trobar-te a faltar com mai. Potser és que estic impregnada d’aquella malenconia que en Miquel Martí i Pol descriu com a blanca i molt íntima, pròpia d’aquestes dates.

El fet és que imagino que torno a estar envoltada dels teus braços i que em sento segura i feliç. Amarada de la teva olor, les teves carícies i els teus petons.

Compto els dies, les hores, els minuts, els segons…

missyou

Comentaris tancats a Esto…

El déu de les petites coses

Vaig llegir aquest llibre, d’Arundhati Roy, fa molt de temps. Tant, que no recordo pràcticament res del mateix i només conservo la sensació de que em va agradar molt. He anat a la Wikipedia i n’he llegit el resum: res! Ni tan sols els noms dels personatges em resulten familiars.

Però el seu títol m’ha vingut al cap a conseqüència de la conversa que vam mantenir ahir. Al moment en el que vas verbalitzar com tots dos som amants dels petits detalls. De les petites coses que esdevenen finalment tan importants per a definir-nos com a persones.

M’has explicat el teu senzill (i, per tant, tan gran) homenatge a l’amic que va dessaparèixer. No et vaig dir que cada vegada que em poso màscara de pestanyes penso en una persona i que no sé si serveix com a homenatge, però associo el maquillatge a l’amor que li vaig tenir i li tinc (no es deixa d’estimar a una persona pel fet de que no hi sigui, oi?). Què serà el que et recordi a mí el dia que falti? Quin petit gest associaràs a la meva persona? M’hauré guanyat que existeixi aquest petit gest a la teva vida?

Adoro aquestes estonetes que esgarrapem a la meva atapeïda agenda. Moments en els que aprofitem per a despullar-nos emocionalment, per a conéixer-nos una miqueta més. Per a compartir sensacions, pensaments, idees…, que potser no compartirem amb ningú més.

Quin gran dia aquell en el que ens vam creuar i ni tu ni jo ens vam deixar passar!
I recorda que quan jo et digui GAT, sempre podràs dir GOS. T’estimo!

godsmall

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El déu de les petites coses

Compi…

Hola… doncs sí, segueixo feliç i contenta, almenys en el que es refereix a certa faceta important de la meva vida, i per això em prodigo més aviat poc per aquí. Continuo sumant moments preciosos a la meva existència que compten amb un còmplice fantàstic.

Marisabidilla com sóc, hauria pensar que a la meva edat ningú no em podria ensenyar segons què. Però el concepte veritable de “company” és ara quan l’estic descobrint.

Gràcies mil. T’estimo!

"Por ahí debe haber algo..."

“Por ahí debe haber algo…”

Comentaris tancats a Compi…

Beyond expectations…

Com he dit en altres ocasions, no hi ha millor manera d’esbrinar quin és el meu estat anímic que revisar les meves entrades al blog. Si porto temps sense escriure, lluny de significar que estic penant pels racons, vol dir que em sento cofoia i feliç i que estic tan ocupada gaudint dels bons moments que la vida em proporciona que sóc incapaç de trobar ni que siguin cinc minuts per a deixar-ne constància aquí.

Però hi ha moments de repós en els que m’obligo – com aquest -, perquè el dia de demà potser em sabrà greu que certes coses no haguéssin quedat enregistrades i trobaré injust que l’impacte que certes persones tenen (o hauran tingut) a la meva vida no hagi quedat reflectit de cap manera.

I aquí és quan entres tu i la felicitat que em proporciones. No ens calen grans gestos. Hem sabut fer que les estones qüotidianes esdevinguin moments especials, que quan ens acabem de separar, ja tinguem ganes de tornar a estar junts… I, a més, has omplert els meus dies de records preciosos.

Només puc agraïr-te la teva valentia, que hagis volgut apostar, que no tinguis por al que pugui passar; que vulguis viure a tope l’avui. I l’avui ets tu, amor meu!

Je t’aime… T’ho dic en francès. Si vols pots fer veure que no m’has entès.

YouTube Preview Image

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Beyond expectations…

Si vas a la jungla…

… després no et queixis dels tigres i lleons. D’aquesta frase ens rèiem dècades enrere, quan la jungla era un lloc que no semblava que jo hagués de trepitjar mai. La vida és tan increïble que et posa en els llocs més insospitats. Ara sóc jo qui està a la jungla.

I què puc dir-ne? Doncs que potser vaig aprendre bé, llavors, la lliçó, quan només era quelcom teòric, perquè no em queixo de l’existència d’animals salvatges. Els esperava. És cert que el primer que se’t tira al damunt et sorpren una mica, però després t’hi acostumes… I jo no sóc pas una presa fàcil. En absolut. La realitat és que jo sóc també un depredador. Jo contribueixo a que la jungla no sigui un emplaçament pacífic…

Però, a vegades, també em cansa voltar d’un costat a un altre en solitari, com un tigre…

tigre

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Si vas a la jungla…

My pleasure

Em rendeixo. Has guanyat. La única cosa que em consola és que la teva no és una victòria completa. Guanyes perquè em retiro, no pas perquè em derrotis.

No em queixaré. Sóc grandeta i sabia perfectament al que jugava. En algun moment, il·lusa de mi, vaig creure que tenia possibilitats contra tu. Però sap més el dimoni per vell que per dimoni. I tu en saps per totes dues raons.

Ha estat un plaer. Dels grans. Dels molt grans. Dels que et fan fins i tot plorar. Però fins aquí.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a My pleasure

Lleida

L’altra nit vaig parlar amb algú de Lleida i em va preguntar quan havia estat la darrera vegada a la seva ciutat i per què. Li vaig explicar que la darrera vegada vaig anar a visitar al meu padrí que estava ingressat a l’UCI de l’hospital d’aquesta ciutat. Havia tingut un atac de cor mentre estava allà desplaçat per raons de feina. De resultes d’això el van haver d’operar i va morir poc temps després.

Naturalment, la persona es va quedar una mica aixafada davant la meva resposta, manifestant que li sabia molt de greu i, imagino, maleïnt-se interiorment per haver preguntat.

I li vaig haver d’explicar que, en realitat, es tractava d’un bon record. El meu padrí no esperava que em desplacés fins a Lleida només per poder-lo visitar, així que quan em va veure entrar a l’UCI va tenir una alegria enorme. Ens vam fondre en una abraçada immensa i ens vam posar a plorar tots dos mentre ens recordàvem ho molt que ens estimàvem. Em sento tan feliç d’haver estat a Lleida!

Aquesta és una d’aquelles anècdotes que sembla corroborar el que dius sobre que sempre busco el costat positiu a les coses. Em sembla molt increïble que transmeti aquesta imatge que, a la vegada, noto tan allunyada del que penso interiorment (veure aquest post al respecte).

A canvi del meu record, tu m’has explicat un altre de més recent que tenia quelcom a veure. Us he imaginat a tots dos, amb el piano com a testimoni d’un moment de tanta intensitat emocional, i també m’ha fet feliç que hagis compartit amb mí que, efectivament, a les mans de tots estar viure aquests instants i ser capaços de treure-li la part bona. Tot anirà bé!

lleida

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Lleida