Valors

El valor d’una cosa és el conjunt de qualitats que la fan estimable. La definició no és meva, sino cortesia de la Wikipedia. Explica, a més, que en ètica s’entenen com un imperatiu d’acció, que obliguen a la persona a comportar-se d’una manera o una altra segons aquests. Els valors són el nucli de la moral. Cada persona en té uns, com els té cada cultura.

Tot i que sovint partim de la base de que hi ha uns valors que són universalment bons: l’amor, l’honestedat, la responsabilitat, la justícia, la llibertat…; a la carrera ens ensenyaven que no hi ha uns de més bons que d’altres, que no existeix allò que alegrement sentenciem quan la realitat social que ens envolta ens desagrada: “Hi ha una crisi de valors”. El que hi ha una substitució d’uns valors per uns altres, que podem compartir, o no.

Personalment tampoc estic d’acord amb això de que siguin un imperatiu d’acció. Estic convençuda de que molta gent, per raons de tota índole, actúa sovint en contra dels seus propis valors. I és aquí quan apareix aquella altra frase sentenciadora: “És bo tenir valors”. Que no vol dir que a algú li faltin, sino que seria desitjable que cadascun de nosaltres fossim fidels als propis.

És molt complicat, des de la pròpia moral, creure que els valors propis no són els millors. Per començar, si penséssim diferent, els canviariem, no? Però encara pitjor és creure que la gent que t’envolta comparteix els teus mateixos valors per, de sobte, un dia, adonar-te’n de que no és així. És batacada, us ho prometo.

Però la realitat és que el principal inculcador de valors és la família i, si aquesta falla, segons la nostra particular visió del món, què es pot esperar dels seus fills? Quan la gent anteposa l’egoisme, la seva comoditat, la seva covardia…, no és estrany que els seus fills responguin de la mateixa manera. Han estat educats així.

Educar fills i filles és un exercici molt complicat. A alguns se’ns gira més feina de l’habitual quan tens que lluitar contra maneres d’actuar que d’altres assumeixen com normals mentre tu les trobes directament menyspreables. Fa especial pena pensar que havia existit algú a l’altra banda que hagués opinat igual. Que ningú sigui capaç de rescatar el seu ideari… És així com funciona? Si mors abans, es perd el teu llegat?

No sé si ens en sortirem. No sé si aconseguirem tampoc que siguin feliços en el camí… És quelcom que m’angoixa, malgrat intenti dissimular-ho la major part del temps.

valors



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Valors

Esto…

No és la primera vegada que ens separem… Ni tan sols dels cops que passarem més dies sense veure’ns… Estem igualment en contacte constant gràcies a les noves tecnologies. I, no obstant, saber-te lluny em fa trobar-te a faltar com mai. Potser és que estic impregnada d’aquella malenconia que en Miquel Martí i Pol descriu com a blanca i molt íntima, pròpia d’aquestes dates.

El fet és que imagino que torno a estar envoltada dels teus braços i que em sento segura i feliç. Amarada de la teva olor, les teves carícies i els teus petons.

Compto els dies, les hores, els minuts, els segons…

missyou



Comentaris tancats a Esto…

El déu de les petites coses

Vaig llegir aquest llibre, d’Arundhati Roy, fa molt de temps. Tant, que no recordo pràcticament res del mateix i només conservo la sensació de que em va agradar molt. He anat a la Wikipedia i n’he llegit el resum: res! Ni tan sols els noms dels personatges em resulten familiars.

Però el seu títol m’ha vingut al cap a conseqüència de la conversa que vam mantenir ahir. Al moment en el que vas verbalitzar com tots dos som amants dels petits detalls. De les petites coses que esdevenen finalment tan importants per a definir-nos com a persones.

M’has explicat el teu senzill (i, per tant, tan gran) homenatge a l’amic que va dessaparèixer. No et vaig dir que cada vegada que em poso màscara de pestanyes penso en una persona i que no sé si serveix com a homenatge, però associo el maquillatge a l’amor que li vaig tenir i li tinc (no es deixa d’estimar a una persona pel fet de que no hi sigui, oi?). Què serà el que et recordi a mí el dia que falti? Quin petit gest associaràs a la meva persona? M’hauré guanyat que existeixi aquest petit gest a la teva vida?

Adoro aquestes estonetes que esgarrapem a la meva atapeïda agenda. Moments en els que aprofitem per a despullar-nos emocionalment, per a conéixer-nos una miqueta més. Per a compartir sensacions, pensaments, idees…, que potser no compartirem amb ningú més.

Quin gran dia aquell en el que ens vam creuar i ni tu ni jo ens vam deixar passar!
I recorda que quan jo et digui GAT, sempre podràs dir GOS. T’estimo!

godsmall



Publicat dins de General | Comentaris tancats a El déu de les petites coses

Compi…

Hola… doncs sí, segueixo feliç i contenta, almenys en el que es refereix a certa faceta important de la meva vida, i per això em prodigo més aviat poc per aquí. Continuo sumant moments preciosos a la meva existència que compten amb un còmplice fantàstic.

Marisabidilla com sóc, hauria pensar que a la meva edat ningú no em podria ensenyar segons què. Però el concepte veritable de “company” és ara quan l’estic descobrint.

Gràcies mil. T’estimo!

"Por ahí debe haber algo..."

“Por ahí debe haber algo…”

Comentaris tancats a Compi…

Beyond expectations…

Com he dit en altres ocasions, no hi ha millor manera d’esbrinar quin és el meu estat anímic que revisar les meves entrades al blog. Si porto temps sense escriure, lluny de significar que estic penant pels racons, vol dir que em sento cofoia i feliç i que estic tan ocupada gaudint dels bons moments que la vida em proporciona que sóc incapaç de trobar ni que siguin cinc minuts per a deixar-ne constància aquí.

Però hi ha moments de repós en els que m’obligo – com aquest -, perquè el dia de demà potser em sabrà greu que certes coses no haguéssin quedat enregistrades i trobaré injust que l’impacte que certes persones tenen (o hauran tingut) a la meva vida no hagi quedat reflectit de cap manera.

I aquí és quan entres tu i la felicitat que em proporciones. No ens calen grans gestos. Hem sabut fer que les estones qüotidianes esdevinguin moments especials, que quan ens acabem de separar, ja tinguem ganes de tornar a estar junts… I, a més, has omplert els meus dies de records preciosos.

Només puc agraïr-te la teva valentia, que hagis volgut apostar, que no tinguis por al que pugui passar; que vulguis viure a tope l’avui. I l’avui ets tu, amor meu!

Je t’aime… T’ho dic en francès. Si vols pots fer veure que no m’has entès.

YouTube Preview Image

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Beyond expectations…

Si vas a la jungla…

… després no et queixis dels tigres i lleons. D’aquesta frase ens rèiem dècades enrere, quan la jungla era un lloc que no semblava que jo hagués de trepitjar mai. La vida és tan increïble que et posa en els llocs més insospitats. Ara sóc jo qui està a la jungla.

I què puc dir-ne? Doncs que potser vaig aprendre bé, llavors, la lliçó, quan només era quelcom teòric, perquè no em queixo de l’existència d’animals salvatges. Els esperava. És cert que el primer que se’t tira al damunt et sorpren una mica, però després t’hi acostumes… I jo no sóc pas una presa fàcil. En absolut. La realitat és que jo sóc també un depredador. Jo contribueixo a que la jungla no sigui un emplaçament pacífic…

Però, a vegades, també em cansa voltar d’un costat a un altre en solitari, com un tigre…

tigre

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Si vas a la jungla…

My pleasure

Em rendeixo. Has guanyat. La única cosa que em consola és que la teva no és una victòria completa. Guanyes perquè em retiro, no pas perquè em derrotis.

No em queixaré. Sóc grandeta i sabia perfectament al que jugava. En algun moment, il·lusa de mi, vaig creure que tenia possibilitats contra tu. Però sap més el dimoni per vell que per dimoni. I tu en saps per totes dues raons.

Ha estat un plaer. Dels grans. Dels molt grans. Dels que et fan fins i tot plorar. Però fins aquí.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a My pleasure

Lleida

L’altra nit vaig parlar amb algú de Lleida i em va preguntar quan havia estat la darrera vegada a la seva ciutat i per què. Li vaig explicar que la darrera vegada vaig anar a visitar al meu padrí que estava ingressat a l’UCI de l’hospital d’aquesta ciutat. Havia tingut un atac de cor mentre estava allà desplaçat per raons de feina. De resultes d’això el van haver d’operar i va morir poc temps després.

Naturalment, la persona es va quedar una mica aixafada davant la meva resposta, manifestant que li sabia molt de greu i, imagino, maleïnt-se interiorment per haver preguntat.

I li vaig haver d’explicar que, en realitat, es tractava d’un bon record. El meu padrí no esperava que em desplacés fins a Lleida només per poder-lo visitar, així que quan em va veure entrar a l’UCI va tenir una alegria enorme. Ens vam fondre en una abraçada immensa i ens vam posar a plorar tots dos mentre ens recordàvem ho molt que ens estimàvem. Em sento tan feliç d’haver estat a Lleida!

Aquesta és una d’aquelles anècdotes que sembla corroborar el que dius sobre que sempre busco el costat positiu a les coses. Em sembla molt increïble que transmeti aquesta imatge que, a la vegada, noto tan allunyada del que penso interiorment (veure aquest post al respecte).

A canvi del meu record, tu m’has explicat un altre de més recent que tenia quelcom a veure. Us he imaginat a tots dos, amb el piano com a testimoni d’un moment de tanta intensitat emocional, i també m’ha fet feliç que hagis compartit amb mí que, efectivament, a les mans de tots estar viure aquests instants i ser capaços de treure-li la part bona. Tot anirà bé!

lleida

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Lleida

Jugant…

En la distància, s’estira el bigoti mentre un somriure pervers, malèvol, se li dibuixa al rostre.

El diverteix enormement observar els seus moviments. Espera pacient a que s’atreveixi a donar algun petit pas. En quant ho faci, allargarà la seva pota, el portarà cap a ell i el lleparà i acaronarà durant una estona. Potser el  lleparà amb tanta fruïció que l’altre sospitarà i intentarà anar-se’n.

El deixarà marxar, però quan vegi que s’allunya massa, el retindrà per la cua. I seguirà jugant fins que s’avorreixi. Llavors… el matarà.

I la diversió s’haurà acabat definitivament.

gat

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Jugant…

La normalitat

“Hi ha moltes maneres de ser normal i la teva em sembla preciosa”. Gràcies… moltes!

happiness-1

Comentaris tancats a La normalitat