Gelosia

El ciberespai és un lloc perfecte per a poder tafanejar amb secretisme i impunitat. És tan fàcil, l’ocasió la tens a un clic, en la teva mà, que és difícil que en un moment o altre no caiguis en la temptació de ficar el nas en les vides i/o opinions d’altres. Jo sóc tafanera de mena. La curiositat va matar al gat, però també és gràcies a ella que la ciència avança, no ho oblidem.

Crec que ha estat això, la curiositat, el que m’ha empentat a revisar les empremtes digitals d’altres persones, no pas la gelosia. Sí, he mirat perfils de parelles d’exs o d’exs de parelles. Però mai no m’he deixat emportar per la gelosia. Si és cert que la gelosia està lligada a l’inseguretat, mai no m’hi he sentit prou. No mola gens que sempre l’altra sigui més prima, però és que és fàcil estar més prima que jo. En el fons, potser mantenir cert sobrepès és un favor que li faig a la humanitat. Imagineu com seria d’insuportable si a sobre estigués prima!!! Ha, ha, ha.

Seriosament, he estat molt pràctica en això. No obligo a ningú a estar amb mí. Si prefereix estar amb una altra, que hi estigui. Jo no vull engrunes. Vull algú convençut. Com jo.

I ja que et tinc aquí al davant, mentre escric això… t’ho he dit que t’estimo, amor?



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Gelosia

Bondat

Poc abans de la boda vam idear un qüestionari que vam passar a tots dos. Es tractava d’una sèrie de preguntes que tenien com a objectiu desvetllar si realment tenien futur com a parella. Després de comparar els resultats d’ella i ell, els resultats els vam exposar amb un PowerPoint durant el banquet de noces.

Entre les preguntes hi havia qüestions que cercaven veure si es coneixien prou. Una mica a l’estil de la pel·lícula “Un matrimonio de conveniencia” (Green Card) amb l’Andie MacDowell i el Gerard Depardieu. Petit resum – segons el que recordo – per als qui no hagin vist el film (segur que ben pocs, però hi ha spoilers, així que podeu deixar de llegir el post): comèdia romàntica en la que ell és un francès que necessita permís de residència per a quedar-se als Estats Units (la cobejada Green Card) i ella una pija enamorada de les plantes que troba un pis ideal a Nova York que inclou un hivernacle, però que els propietaris exigeixen que sigui ocupat per una parella. Així és com tots dos acaben casats.

Com que ja he avançat el gènere de la pel·lícula, ja us podeu imaginar com evoluciona i acaba la història. El cas és que, en determinat moment, la agència d’immigració sospita que aquella unió podria ser un cas de matrimoni de conveniència – com efectivament és. Es tracta d’un delicte i per a preparar la defensa es veuen obligats a conviure cert temps per a conèixer-se millor (o millor dit, simplement conèixer-se). S’estudien els hàbits i les biografies familiars, etc.

El dia que els citen per a l’entrevista en els que els hi pregunten per l’altre, ell fica la pota quan li pregunten per la crema hidratant que ella utilitza. Diu quelcom semblant a: “sempre m’oblido d’aquesta”. És una mica agafat amb pinces. El més normal és que un marit no tingui ni puta idea de quina marca de crema usa la seva dona. I fins i tot ho podria haver arreglat a l’estil “he estat memoritzant coses que no sabia d’ella, perquè tenia por d’aquesta entrevista”. Però ell no sap salvar-ho… i aquí ho deixo perquè m’estic allunyant, molt, del tema original.

Doncs juntament amb aquesta mena de preguntes hi havia d’altres que tenien més a veure amb l’ideologia dels contraents i amb l’educació dels seus futurs fills. Eren preguntes del tipus: “si el teu fill/a volgués anar a Gran Hermano, el recolzaries?” o “En cas afirmatiu, aniries al plató a defensar-lo?”. Crec recordar que amb aquestes preguntes ens vam trobar amb disparitat d’opinions el que ens va servir per poder dubtar de la seva idoneïtat com a parella. Hi havia, però, una altra pregunta en que tots dos vam estar d’acord: “Si el teu fill volgués ser capellà, el recolzaries?” i tots dos van dir “no”.

Això és exactament el que jo penso. Que un fill meu volgués ser capellà implicaria un bon disgust. El cert és que no estic educant als meus fills en una actitud tolerant envers la religió. Tinc un conegut que va ser educat per un pare i una mare més progres de l’habitual per a l’época. No estava batejat, no havia fet la comunió… però tenia una actitud oberta envers la vida. I es va enamorar d’una noia que pertanyia a una família ultracatòlica. Abans de casar-se ja havia pres els sagraments que li mancaven, a posteriori van començar a tenir fills (n’he perdut una mica el contacte, ara no sé si van pel cinquè o sisè), a viure entorn a l’església, canviant els nens d’escola pública a escola religiosa, i a expressar idees del cristianisme més ranci.

Com que això m’espanta, als meus fills els hi estic dient obertament que la religió és dolenta. Estic convençuda de que el món seria un lloc millor sense aquest opi del poble, parafrasejant en Marx (Karl) i així miro de transmetre-los—hi. La frase completa diu molt més, com que la religió és el cor d’un món sense cor. Hi haurà qui dirà que Déu és bondat i que gràcies a les religions és que els homes i dones ens portem bé els uns amb els altres. Doncs aquest és el tema: la bondat no hauria de venir imposada per ningú aliè a nosaltres mateixos. Hauria d’estar impregnat en el nostre ADN gràcies a segles i segles d’evolució.

Jo intento ser bona sense fer-ho per por a cap càstig diví. La majoria de vegades em surt de natural – com a la majoria de persones, per sort -, però no sempre m’en surto. De vegades no puc evitar que d’altres sentiments s’hi fiquin entremig: por, enveja, gelosia…, però intento que això succeeixi el mínim de vegades i en cas que passi, miro de recapacitar, rectificar i demanar perdó, si s’escau.

És realment una llàstima, però, que si busques la paraula a internet, vàries de les imatges que et retornen pertanyin a la Mare Teresa de Calcuta. No tinc res particular contra aquesta senyora, ni conec a fons la seva biografia, però la seva condició de religiosa no l’hauria de desqualificar una mica. Quines motivacions tenia per a exercir la bondat? Si era per a guanyar-se el cel, no estava llavors actuant una mica per egoisme, que és un dels sentiments contraris a la bondat? O potser ho feia per por a que fent-ho diferent pogués rebre un càstig del seu Déu? És la bondat, bondat per se, independent de les motivacions darreres? O la veritable bondat és la que s’exerceix sense coaccions i sense esperar-ne res a canvi?

Pst, jo em sento bé quan actuo amb bondat. Ergo en trec un benefici. La meva foto tampoc hauria de sortir al buscador d’imatges de Google… 😀



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Bondat

Abandonament

La Mia era una gossa jove. En aparença era de raça pastor alemany però com que desconeixíem el seu origen, tampoc podem assegurar que ho fos del cert o 100 %. Va aparèixer a la porta de casa nostra durant unes vacances de Setmana Santa en el que semblava clarament un maleït i típic cas d’abandonament animal. Eren temps en els que els gossos encara no comptaven amb el xip obligatori.

Li vam posar aigua, li vam donar de menjar i, necessitada com estava d’afecte, no volia marxar. No teníem pas intenció de tenir un gos, però ens va fer pena la seva situació, així que vam mirar d’acomodar-la tan bé com vam poder al nostre costat i li vam assignar un nom. Poc després ens vam adonar de que estava embarassada, circumstància que donava una nova pista sobre l’acte d’abandonament per part del seu anterior amo.

La vam seguir cuidant tan bé com vam poder i un dia va donar a llum a vuit! cadells. Quatre tenien aparença de pastor alemany, com la mare; la resta semblaven de tipus “labrador” i eren marrons i negres. Els hi vam fer fotos i vam penjar-les a diferents botigues d’animals, anunciant que es regalaven. Vam aconseguir col·locar-ne set. La que ningú va escollir era una gosseta, la única que era tota negra, i que, des del principi, havia estat la que més m’havia agradat.

Ens vam adonar de que la Mia estaria millor acompanyada, doncs nosaltres passàvem moltes hores i molts dies lluny, així que va ser bo que ningú volgués aquella boleta negra que va passar a dir-se Cora.

La Cora es va fer gran com un cavall, però era mimosa i afectuosa com el millor osset de peluix. Tot sovint em feia pena que fós tan grossa, doncs era una gossa que per caràcter hauria d’haver viscut sempre acompanyada, en un pis si calia. La Mia i la Cora van viure juntes durant molts anys, campant pels seus/nostres dominis.

Un dia, la Mia va patir un accident en el que es va llastimar una pota i va quedar immobilitzada. La Cora va demostrar la seva lleialtat envers sa mare, quedant-se al seu costat fins que vam trobar-les. La veterinària va aconseguir salvar-li la pota, però no pas tota la peülla. Després d’un estiu en el que vam haver de fer torns per a fer-li les pertinents cures a la ferida, la Mia va aconseguir tornar a caminar però va desenvolupar una coixesa que la va acompanyar la resta de la seva vida.

Van ser unes gosses relativament felices, estimades, que van viure acompanyades d’un munt de gats silvestres amb els que cada una d’elles hi convivia d’una manera diferent. Mentre la Cora els acceptava de bon grat al seu costat, la Mia vivia obsessionada amb la seva presència, sobretot quan es tractava de gatets petitons.

Quan la Mia va morir després d’una malaltia, la Cora va quedar sola. Des del primer moment es va fer evident que vivia instal·lada en la pena. Ja no era la mateixa gossa que saltironejava feliç i se’t pujava a sobre per a rebre el màxim de moixaines. Setmanes després es va morir. Va morir de llàstima, sense haver sabut trobar la manera de sobreviure a la seva mare.

Potser el fet de que fos tan amorosa ja ens hauria d’haver donat pistes: era un animal que vivia els seus sentiments al màxim. Igual que trotava feliç com un cavall, que se’ns tirava a sobre a demostrar-nos quant ens estimava… es va deixar invadir per aquella tristor immensa provocada per l’abandonament (involuntari) de la seva mare. I potser es va deixar morir.

Així de “poderós” pot ser el sentiment d’abandonament.



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Abandonament

Integrar-se

Avui discutia sobre quin sentit tenia que els terroristes cremessin la seva documentació abans de perpetrar un atemptat i no fer-ho bé, deixar-la a mig cremar, de manera que els investigadors no només l’han trobat sinó que han pogut veure de quins documents es tractava i a qui pertanyia cadascun. Em deien “de vegades ho veus en les pel·lícules i no t’ho vols creure, que els dolents puguin fer les coses tan malament; però mira… a la vida real, passa el mateix”.

Jo apuntava que no creia que uns terroristes volguessin amagar la seva identitat. Ben al contrari, el que volen els que els identifiquin i poder així reivindicar els atemptats. Que em semblava veure en aquella crema un ritual que volia indicar-los que ja no hi havia marxa enrere. Com quan algú fa puenting i finalment es deixa anar i veu que cau. “Ja està fet!”, deu pensar. No m’imagino fent aquesta mena d’activitats: ni tirant-me daltabaix d’un pont ni, per descomptat, participant en un atemptat… així que tot és suposar.

I en el cas d’aquests joves tot és encara més terrible. Uns nanos que no s’havien mai posat en problemes, que semblaven integrats… que parlaven català correctament. En coses com aquestes me n’adono de com som de petits com a país; perquè encara donem molt de valor a qui parla en el nostre idioma. Acostumats com estem a que no tingui oficialitat a segons quines institucions, a que ens insultin per parlar-ho…, quan trobem algú que ens xoca, pel seu origen, que el parli, ens sembla que està integrat. I no és cert. No és tan senzill.

Un altre magrebí que coneixia als terroristes diu que és cert que han anat a escola des de petits, parlen l’idioma, no hi ha problemes de convivència… però no estan integrats. I no ho estan perquè amb qui es continuen relacionant majorment dia sí i dia també és amb els membres de la seva pròpia comunitat. No surten amb noies de fora d’aquesta… I potser la veritable integració comença a venir quan hi ha matrimonis mixtes.

En aquest cas, la clau no deu estar únicament en la integració, sinó també en el control mental exercit per una persona usant tècniques pròpies dels líders sectaris. Però si les sectes busquen les seves víctimes entre persones que passen per un període difícil de les seves vides, que es troben desubicades… està clar que aquests nanos tampoc no devien trobar-se del tot a lloc quan van poder sucumbir a certes idees que xocaven amb el que havien après a escola. O és la família el principal agent socialitzador?

Deu ser difícil tirar endavant en un país que no és el teu, i més en temps de crisi. És quasi segur que a l’hora de trobar una feina, sempre passaran davant teu tots els que tinguin un cognom més nostrat. Ha de ser complicat que això no et faci albergar sentiments de frustració o de ràbia… Quan et reuneixes a sopar en família, segur que comentaris d’aquesta manera surten. D’igual manera que en els nostres àpats festius sempre hi ha el cunyat que expressa idees que personalment et repugnen, però que alguns dels qui l’escolten, abracen.

Tot plegat és molt complicat. No ho estem fent bé, però no tinc ni idea de com es podria fer millor…

“¡Tú, intégrate!”

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Integrar-se

Tierra de campos

Darrerament sempre em passa el mateix: em costa trobar temps per a submergir-me en la lectura d’un llibre. Malgrat ésser conscient de la tremenda recompensa existent al final de la ruta d’una bona història, m’ataca la mandra a l’hora de començar. I és de calaix: si no es comença, no es pot continuar…

Agafar un avió m’ha brindat l’oportunitat perfecta per a reprendre el meu gust per la lectura. A més, tenia sota el braç un valor segur: el darrer del David Trueba. M’he llegit tots els seus llibres i cap no m’ha decebut. Això no obstant, aquesta vegada em costava molt més obrir la primera pàgina i posar-m’hi. Fins al punt de que quan vaig arribar a l’aeroport vaig pensar que si en el quiosc trobava el darrer del Mikel Santiago, me’l compraria i llegiria aquest darrer en comptes de l’altre. Tenia la sensació de que necessitava una lectura molt fàcil i entretinguda.

Quan vaig arribar al quiosc, a l’aparador hi havia exposats un munt de llibres, però tots eren el mateix i grans frases destacaven la qualitat del mateix. I aquest no era un altre que el del David Trueba. I vaig pensar “no seré pas tan idiota de comprar un altre quan l’aparador aquest m’està convidant a llegir el llibre que ja tinc dins el bolso…”

No sé per què vaig dubtar mai d’ell… si, com he dit, m’han agradat tots els seus anteriors llibres. I aquest ara mateix, ara que ja he arribat al final de la Cara B del mateix, em sembla el millor d’ells.

Al poc de començar a llegir-lo em va venir al cap la sensació de que tant el David Trueba com el Nick Hornby són capaços de transmetre una nostàlgia única. Nostàlgia d’uns temps passats de llocs comuns que el lector (la lectora = jo) acaba assumint com a propis, malgrat que cap dels dos és veritablement de la meva generació ni hem crescut als mateixos indrets… I tot i així… m’és impossible llegir-los sense un nus a la panxa que em fa penar per èpoques anteriors.

No tinc la sensació de que la meva vida sigui ara més trista o més avorrida o qualsevol altre adjectiu pejoratiu que us passi pel cap… Al contrari: em sento en un bon moment i tinc la sensació d’anar construint bons nous records dia a dia. Però les persones que he deixat pel camí em pesen molt.

Potser és per això que m’identifico molt amb el Dani, el protagonista de “Tierra de campos”, que es com es diu la novel·la del Trueba. Perquè ell també arrossega endavant els grans absents: la seva primera nòvia, el seu pare, el seu amic de l’ànima… I al final et fa pensar si viure no és tirar endavant suportant el pes de no tenir al costat a aquells a qui has sobreviscut.

No volia que em sortís un post trist. No es correspon amb ho molt que m’ha agradat llegir el David Trueba. Un cop més.

L’avió anava a Paris i tornava a Barcelona uns dies més tard. Mai havia tingut menys ganes de viatjar a la Ciutat de la Llum que en aquesta ocasió i, al final, fins i tot l’he gaudit, malgrat la feina. La visió de la Tour Eiffel em continua impressionant com cap altre construcció a món – és clar que la meva experiència mundial és molt limitada…

I el nou llibre del Mikel Santiago ja el tinc!

Publicat dins de General, Llibres | Comentaris tancats a Tierra de campos

Sobre vots…

“Només quatre??? Nooo, han estat més”. Cert. Han estat més. Però no ho pots explicar a ningú perquè ningú et creuria. Jo sí que puc explicar-ho. Fixa’t, ho estic fent. Aquí. On tothom podria llegir-ho però on probablement no ho llegirà pràcticament ningú…

Però aquest no era el tema. I quin era? Em passen tantes coses pel cap que, al final, és una loteria quina de les tonteries serà la que quedarà enregistrada en aquestes pàgines. Podria parlar d’actualitat, de com el Sr. Donald Trump ha guanyat les eleccions. De la tristessa que em produeix que l’amiga a la que un dia vaig acompanyar a votar per Clinton, tal i com vaig explicar aquí, m’hagi confessat que ha votat al pallasso taronja.

No ajuda el que ella hagi escollit de company de viatge a un idiota que a la que intercanviaves quatre comentaris amb ell ja veies que era un xenòfob i un racista. Recordo els seus desagradables comentaris sobre els negres, el que em semblava molt greu tenint en compte que ell era un polícia i, per tant, estava al servei de les persones. Després de conèixer-lo, no m’han estranyat mai les notícies sobre abusos policials envers els negres que ens arriben dels EUA. També va deixar alguna altra perla quan l’Amy expressava en veu alta el seu desig de tornar a Barcelona. Ell deia que no se’ls hi havia perdut res aquí. Que allà tenien tot el que necessitaven i que no valia la pena anar a altres països. A molt estirar… Canadà era l’únic que es podia considerar que potser mereixia una visita.

Si tens algú així al teu costat… les probabilitats de que el teu vot vagi en el camí equivocat són molt grans. Em diu que a dures penes pot pagar les seves factures a final de mes per com els cusen a impostos. Li rebato que el senyor al que ha votat, milionari ell, presumeix de com és capaç d’escaquejar-se de pagar-los. Se li riu a la cara… Podria tractar aquí llargament del perquè Trump ha guanyat, però el senyor Michael Moore ja ho va explicar en un article mesos enrere i la meva anàlisi només podria ser pitjor.

Sí que penso que, malgrat que la Hillary no ha fet tan bé les coses com hauria d’haver-les fet, el seu principal problema és que és una dona. El seu perfil mai hagués estat tan criticat si fós el d’un home. És una pena constatar que la societat nord-americana ha demostrat ser més masclista que racista. No estan bé ni una cosa ni l’altra, òbviament, però el racisme pot devenir de la por del que és diferent. Les dones som les mares, germanes, filles… dels homes. I, de fet, la història així ho prova. Abans van votar els negres que les dones.

Però tampoc és cert això que he dit, perquè en nombres totals, la Hillary ha aconseguit 200.000 vots més que el Donald. Podria parlar de com de desquiciat em sembla el sistema de vot dels EUA i acabar esmentant el gerrymandering per a donar una mica de tonillo intel·lectual al meu post – demostrar-vos que tinc estudis i aquestes coses – però la realitat és que tractant-se d’un individu de la penosa talla del Trump, 200.000 vots són una minúcia per a un país tan gran.

Valdria la pena que ens tornéssim a replantejar el sufragi universal o admetre d’una vegada que ens mola que ens donin pel cul (però de males maneres, perquè ben fet… no dic que no estigui bé)? O val la pena que somiem que un dia s’apostarà per l’educació i que serem capaços de veure que una educació basada en el cooperativisme i no en l’ambició i el premi individual, com majorment passa ara, és la que ens procurarà una societat en la que individus com el Donald ni tan sols existiran?

Com que no vull haver de veure el careto del Trump cada vegada que entro al meu blog, prefereixo compartir el Mannequin Challenge de la Hillary en campanya, en el que apareix el meu adorat Jon Bon Jovi, que sempre alegra el dia 🙂

YouTube Preview Image

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sobre vots…

Menja, prega i…

La felicitat és estar asseguda (mig-estirada en realitat) en un sofà, amb el portàtil als genolls i una mà acariciant dolça i reposadament qualsevol part del meu cos. I mentre ell llegeix al meu costat jo miro de perpretar unes lletres de mode que pugui fer reviure d’alguna manera aquestes pàgines. Les enyoro… Simplement no trobo res extraordinari a la meva vida que mereixi la pena ésser immortalitzat aquí. Un pensament del més estúpid. Sempre he escrit sobre les coses més anodines… I podria aprofundir en el tema de la felicitat, que no és quelcom intrascendent.

Però a la meva vessant més superfícial (que ocupa un bon tros de la meva persona) no li “fa de motiu” posar-se seriosa. Així que començaré per parlar de la darrera pel·lícula que he vist que ha estat “Eat, pray, love”, cortesia de Netflix. Jo em vaig llegir el llibre anys enrere i, a més, ho vaig fer en anglès. Això darrer ho assenyalo per a quedi constància que el meu esforç per acabar-lo va ser encara un pél superior a l’habitual, tenint en compte que la seva lectura em va interessar relativament.

La pel·lícula és un desastre que no salva ni la presència de la nostra carismàtica Julia Roberts. Crec que mai acabes d’empatitzar amb el seu personatge. D’entrada, et sembla una immadura incapaç d’enfrontar-se a la veritat que és la vida. I què és la vida? Doncs la vida és una merda, plena de moments horribles, però depèn de nosaltres com ens enfrontem a ella i com n’extreiem les coses bones i les posem per davant de la resta. L’home que tinc al meu costat n’és un gran expert i l’admiro profundament per això. Jo en sóc només la seva humil padawan.

Però ja m’estic desviant del tema… Estàvem parlant de la nostra protagonista. Doncs això, que és una insatisfeta. Però li perdones perquè no només se n’adona, sino que sap que no està bé ser així i decideix fer alguna cosa al respecte que en el seu cas és anar-se’n a l’altra punta del món.

Fa una primera parada a Roma on es dedica a conéixer gent interessant que es converteixen en els seus amics i a menjar sense preocupacions. Crec que és el moment de la pel·lícula on més t’agrada la prota, perquè és feliç amb coses que tots tenim al nostre abast. De fet, et preguntes: per què marxa d’Itàlia??? Perquè marxa.

Abans de fer-ho, dóna lliçons sobre la dictadura del pes. Diu una frase que em va agradar molt parlant amb una amiga seva que se sent culpable per haver-se engreixat més del compte i que ve a dir quelcom similar a “quantes vegades t’has despullat davant d’un home i t’ha fet fora del seu llit perquè tenies un ‘michelin’? Té una dona nua amb ell, li ha tocat la loteria!!!”. Compro. Una mica. Hauríen de prohibir que un personatge (una actriu com la Julia Roberts) que voreja l’anorèxia pontifiqui sobre aquests temes. Fa la burla sobre que ja compraran uns texans d’una talla més gran si els que porten ara no els hi caben i quan ho fan els anomenen “el nostres texans XXL”, quan les dones sabem perfectament que com a molt haurà passat de gastar una XS a una S. Puaj!

Llavors se’n va a la India. A pregar. Avorrídissim. El tema pregar i meditar em pilla tan lluny… i em sento tan poc identificada amb els problemes d’una dona que en realitat no té cap problema…

Finalment acaba a Bali on el títol ja t’ha dit que troba l’amor. Amor? En sèrio? El Javier Bardem en un dels seus papers més penosillos demostrant la inexistència total de química entre ell i la Julia Roberts. L’home que interpreta és l’anti-sexi, gens atractiu ni física ni intel·lectualment. I la sensació que et queda és que un llibre que es titolés “Come, reza y pá casa” no s’hagués venut tan bé (no hagués tingut subsegüent pel·lícula), així que es queda amb el que es troba.

Què hi farem? No tothom pot tenir la meva sort, que és que l’home que estava al meu costat s’hagi aixecat a preparar un plat que sap que m’encanta i que no té res a envejar a cap dels que ahir vam veure a la pel·lícula. I és que no cal anar a l’altra banda de la Terra a menjar, a pregar (confesso que m’he vist gairebé levitant en determinat moment aquest matí) o a estimar. Tot i així, em moro per recórrer el món amb ell!

S'hauria d'haver quedat menjant a Itàlia...

S’hauria d’haver quedat menjant a Itàlia…

Publicat dins de Cinema, General, Llibres | Comentaris tancats a Menja, prega i…

Valors

El valor d’una cosa és el conjunt de qualitats que la fan estimable. La definició no és meva, sino cortesia de la Wikipedia. Explica, a més, que en ètica s’entenen com un imperatiu d’acció, que obliguen a la persona a comportar-se d’una manera o una altra segons aquests. Els valors són el nucli de la moral. Cada persona en té uns, com els té cada cultura.

Tot i que sovint partim de la base de que hi ha uns valors que són universalment bons: l’amor, l’honestedat, la responsabilitat, la justícia, la llibertat…; a la carrera ens ensenyaven que no hi ha uns de més bons que d’altres, que no existeix allò que alegrement sentenciem quan la realitat social que ens envolta ens desagrada: “Hi ha una crisi de valors”. El que hi ha una substitució d’uns valors per uns altres, que podem compartir, o no.

Personalment tampoc estic d’acord amb això de que siguin un imperatiu d’acció. Estic convençuda de que molta gent, per raons de tota índole, actúa sovint en contra dels seus propis valors. I és aquí quan apareix aquella altra frase sentenciadora: “És bo tenir valors”. Que no vol dir que a algú li faltin, sino que seria desitjable que cadascun de nosaltres fossim fidels als propis.

És molt complicat, des de la pròpia moral, creure que els valors propis no són els millors. Per començar, si penséssim diferent, els canviariem, no? Però encara pitjor és creure que la gent que t’envolta comparteix els teus mateixos valors per, de sobte, un dia, adonar-te’n de que no és així. És batacada, us ho prometo.

Però la realitat és que el principal inculcador de valors és la família i, si aquesta falla, segons la nostra particular visió del món, què es pot esperar dels seus fills? Quan la gent anteposa l’egoisme, la seva comoditat, la seva covardia…, no és estrany que els seus fills responguin de la mateixa manera. Han estat educats així.

Educar fills i filles és un exercici molt complicat. A alguns se’ns gira més feina de l’habitual quan tens que lluitar contra maneres d’actuar que d’altres assumeixen com normals mentre tu les trobes directament menyspreables. Fa especial pena pensar que havia existit algú a l’altra banda que hagués opinat igual. Que ningú sigui capaç de rescatar el seu ideari… És així com funciona? Si mors abans, es perd el teu llegat?

No sé si ens en sortirem. No sé si aconseguirem tampoc que siguin feliços en el camí… És quelcom que m’angoixa, malgrat intenti dissimular-ho la major part del temps.

valors

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Valors

Esto…

No és la primera vegada que ens separem… Ni tan sols dels cops que passarem més dies sense veure’ns… Estem igualment en contacte constant gràcies a les noves tecnologies. I, no obstant, saber-te lluny em fa trobar-te a faltar com mai. Potser és que estic impregnada d’aquella malenconia que en Miquel Martí i Pol descriu com a blanca i molt íntima, pròpia d’aquestes dates.

El fet és que imagino que torno a estar envoltada dels teus braços i que em sento segura i feliç. Amarada de la teva olor, les teves carícies i els teus petons.

Compto els dies, les hores, els minuts, els segons…

missyou

Comentaris tancats a Esto…

El déu de les petites coses

Vaig llegir aquest llibre, d’Arundhati Roy, fa molt de temps. Tant, que no recordo pràcticament res del mateix i només conservo la sensació de que em va agradar molt. He anat a la Wikipedia i n’he llegit el resum: res! Ni tan sols els noms dels personatges em resulten familiars.

Però el seu títol m’ha vingut al cap a conseqüència de la conversa que vam mantenir ahir. Al moment en el que vas verbalitzar com tots dos som amants dels petits detalls. De les petites coses que esdevenen finalment tan importants per a definir-nos com a persones.

M’has explicat el teu senzill (i, per tant, tan gran) homenatge a l’amic que va dessaparèixer. No et vaig dir que cada vegada que em poso màscara de pestanyes penso en una persona i que no sé si serveix com a homenatge, però associo el maquillatge a l’amor que li vaig tenir i li tinc (no es deixa d’estimar a una persona pel fet de que no hi sigui, oi?). Què serà el que et recordi a mí el dia que falti? Quin petit gest associaràs a la meva persona? M’hauré guanyat que existeixi aquest petit gest a la teva vida?

Adoro aquestes estonetes que esgarrapem a la meva atapeïda agenda. Moments en els que aprofitem per a despullar-nos emocionalment, per a conéixer-nos una miqueta més. Per a compartir sensacions, pensaments, idees…, que potser no compartirem amb ningú més.

Quin gran dia aquell en el que ens vam creuar i ni tu ni jo ens vam deixar passar!
I recorda que quan jo et digui GAT, sempre podràs dir GOS. T’estimo!

godsmall

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El déu de les petites coses