Election Day

Una de les vegades que vaig estar als EUA va coincidir amb jornada d’eleccions. Va ser quan en Clinton va ser escollit per al seu segon mandat. Ja  a l’avió vaig poder tenir un tast d’ambient pre-electoral. Al seient del costat seia una senyora gran que em parlava indistintament en anglès i en castellà amb un marcadíssim accent galleg. De tant en tant, em deixava anar – a tall explicatiu – “I’m going home”, “I’m going home to vote for Clinton”. També em va donar a tastar l’orujo que havia fet durant l’estada a la seva aldea gallega d’origen. Era tan fort que vaig patir que, un cop baixés de l’avió, en olorar-me l’alè, la meva família americana em fés tornar cap a casa.

No cal dir que a casa eren totalment anti-Clinton. Ja en el camí en cotxe fins a Easton, el Jim em va estar preguntant per les nostres simpaties – com a país – envers els candidats. Aquí érem clarament pro-Clinton, perquè el cert és que la mentalitat europea casa poc amb el republicanisme americà (i això que llavors encara no havien virat tant cap a l’extrema dreta, com ara amb l’irrupció del Tea Party). Tot el rebombori de l’affaire Lewinsky ens semblava increïble, que un assumpte de faldilles invalidés la capacitat de governar d’una persona, però per a ell era bàsic, inacceptable. Malgrat això, en Clinton es va imposar.

La jornada electoral la vaig viure amb la meva amiga Amy, a qui vaig acompanyar a votar – doncs em feia il·lusió veure com era un col·legi electoral. Em va semblar divertit, i pràctic, que aprofitéssin el dia d’eleccions per a  fer totes les consultes possibles que afectéssin els electors. Llavors l’Amy em va estar explicant anècdotes de candidats, de les quals només recordo una – que ja he explicat aquí prèviament, però que mereix tornar a ser recordada. La d’un candidat a no sé quin càrreg del comtat que es va canviar el nom a None of the Above (“cap dels anteriors”) i va sortir escollit. Encara que t’haguéssis adonat de la treta, valia la pena votar-lo per enginyós. L’Amy sí que va votar al Clinton. El que referma allò de que als amics els esculls i la família és la que et toca.

Van ser unes setmanes molt boniques. Vaig poder admirar la tardor en tot el seu esplendor, amb uns paisatges de somni que només apareixen a les millors postals. Vaig viure l’autèntic Halloween, acompanyant les meves  disfressades “germanetes” de casa en casa cridant allò de “trick or treat”. Reunint caramels per a parar un tren que ens van durar dies i dies…  Com tot el d’allà s’acaba imposant, la setmana passada, unes “monstruites” també van picar a la meva porta de casa i em va donar la versió espanyolitzada, que és bastant més forta que l’original anglesa: “Truco o trato, me das un caramelo o te mato”.  Per sort, tenia llaminadures per a repartir…

També vaig poder viure en directe un partit de fútbol americà d’un institut de la zona, el que em va ajudar molt a entendre el que viuen els protagonistes de Friday Night Lights. Vaig estar a NYC durant la celebració de la marató. I vaig saber què és una cornucòpia. La única cosa que em va saber greu perdre’m és el dia d’Acció de Gràcies – doncs marxava uns dies abans. La meva família americana em va demanar que em quedés a passar amb ells aquell dia, però vaig optar per no canviar el bitllet d’avió. Em penadeixo.

L’Obama ha guanyat i jo estic contenta, malgrat que a l’altra banda de l’Atlàntic, persones a les que estimo moltíssim estaran disgustades per aquest fet. Però, dic jo, que si Déu existeix, la victòria de l’Obama haurà estat també per voluntat divina… així que quan hi pensin una mica al respecte, segur que també acaben contents.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.