Abandonament

La Mia era una gossa jove. En aparença era de raça pastor alemany però com que desconeixíem el seu origen, tampoc podem assegurar que ho fos del cert o 100 %. Va aparèixer a la porta de casa nostra durant unes vacances de Setmana Santa en el que semblava clarament un maleït i típic cas d’abandonament animal. Eren temps en els que els gossos encara no comptaven amb el xip obligatori.

Li vam posar aigua, li vam donar de menjar i, necessitada com estava d’afecte, no volia marxar. No teníem pas intenció de tenir un gos, però ens va fer pena la seva situació, així que vam mirar d’acomodar-la tan bé com vam poder al nostre costat i li vam assignar un nom. Poc després ens vam adonar de que estava embarassada, circumstància que donava una nova pista sobre l’acte d’abandonament per part del seu anterior amo.

La vam seguir cuidant tan bé com vam poder i un dia va donar a llum a vuit! cadells. Quatre tenien aparença de pastor alemany, com la mare; la resta semblaven de tipus “labrador” i eren marrons i negres. Els hi vam fer fotos i vam penjar-les a diferents botigues d’animals, anunciant que es regalaven. Vam aconseguir col·locar-ne set. La que ningú va escollir era una gosseta, la única que era tota negra, i que, des del principi, havia estat la que més m’havia agradat.

Ens vam adonar de que la Mia estaria millor acompanyada, doncs nosaltres passàvem moltes hores i molts dies lluny, així que va ser bo que ningú volgués aquella boleta negra que va passar a dir-se Cora.

La Cora es va fer gran com un cavall, però era mimosa i afectuosa com el millor osset de peluix. Tot sovint em feia pena que fós tan grossa, doncs era una gossa que per caràcter hauria d’haver viscut sempre acompanyada, en un pis si calia. La Mia i la Cora van viure juntes durant molts anys, campant pels seus/nostres dominis.

Un dia, la Mia va patir un accident en el que es va llastimar una pota i va quedar immobilitzada. La Cora va demostrar la seva lleialtat envers sa mare, quedant-se al seu costat fins que vam trobar-les. La veterinària va aconseguir salvar-li la pota, però no pas tota la peülla. Després d’un estiu en el que vam haver de fer torns per a fer-li les pertinents cures a la ferida, la Mia va aconseguir tornar a caminar però va desenvolupar una coixesa que la va acompanyar la resta de la seva vida.

Van ser unes gosses relativament felices, estimades, que van viure acompanyades d’un munt de gats silvestres amb els que cada una d’elles hi convivia d’una manera diferent. Mentre la Cora els acceptava de bon grat al seu costat, la Mia vivia obsessionada amb la seva presència, sobretot quan es tractava de gatets petitons.

Quan la Mia va morir després d’una malaltia, la Cora va quedar sola. Des del primer moment es va fer evident que vivia instal·lada en la pena. Ja no era la mateixa gossa que saltironejava feliç i se’t pujava a sobre per a rebre el màxim de moixaines. Setmanes després es va morir. Va morir de llàstima, sense haver sabut trobar la manera de sobreviure a la seva mare.

Potser el fet de que fos tan amorosa ja ens hauria d’haver donat pistes: era un animal que vivia els seus sentiments al màxim. Igual que trotava feliç com un cavall, que se’ns tirava a sobre a demostrar-nos quant ens estimava… es va deixar invadir per aquella tristor immensa provocada per l’abandonament (involuntari) de la seva mare. I potser es va deixar morir.

Així de “poderós” pot ser el sentiment d’abandonament.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.