Compi…

Hola… doncs sí, segueixo feliç i contenta, almenys en el que es refereix a certa faceta important de la meva vida, i per això em prodigo més aviat poc per aquí. Continuo sumant moments preciosos a la meva existència que compten amb un còmplice fantàstic.

Marisabidilla com sóc, hauria pensar que a la meva edat ningú no em podria ensenyar segons què. Però el concepte veritable de “company” és ara quan l’estic descobrint.

Gràcies mil. T’estimo!

"Por ahí debe haber algo..."

“Por ahí debe haber algo…”



Comentaris tancats a Compi…

Beyond expectations…

Com he dit en altres ocasions, no hi ha millor manera d’esbrinar quin és el meu estat anímic que revisar les meves entrades al blog. Si porto temps sense escriure, lluny de significar que estic penant pels racons, vol dir que em sento cofoia i feliç i que estic tan ocupada gaudint dels bons moments que la vida em proporciona que sóc incapaç de trobar ni que siguin cinc minuts per a deixar-ne constància aquí.

Però hi ha moments de repós en els que m’obligo – com aquest -, perquè el dia de demà potser em sabrà greu que certes coses no haguéssin quedat enregistrades i trobaré injust que l’impacte que certes persones tenen (o hauran tingut) a la meva vida no hagi quedat reflectit de cap manera.

I aquí és quan entres tu i la felicitat que em proporciones. No ens calen grans gestos. Hem sabut fer que les estones qüotidianes esdevinguin moments especials, que quan ens acabem de separar, ja tinguem ganes de tornar a estar junts… I, a més, has omplert els meus dies de records preciosos.

Només puc agraïr-te la teva valentia, que hagis volgut apostar, que no tinguis por al que pugui passar; que vulguis viure a tope l’avui. I l’avui ets tu, amor meu!

Je t’aime… T’ho dic en francès. Si vols pots fer veure que no m’has entès.

YouTube Preview Image



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Beyond expectations…

Si vas a la jungla…

… després no et queixis dels tigres i lleons. D’aquesta frase ens rèiem dècades enrere, quan la jungla era un lloc que no semblava que jo hagués de trepitjar mai. La vida és tan increïble que et posa en els llocs més insospitats. Ara sóc jo qui està a la jungla.

I què puc dir-ne? Doncs que potser vaig aprendre bé, llavors, la lliçó, quan només era quelcom teòric, perquè no em queixo de l’existència d’animals salvatges. Els esperava. És cert que el primer que se’t tira al damunt et sorpren una mica, però després t’hi acostumes… I jo no sóc pas una presa fàcil. En absolut. La realitat és que jo sóc també un depredador. Jo contribueixo a que la jungla no sigui un emplaçament pacífic…

Però, a vegades, també em cansa voltar d’un costat a un altre en solitari, com un tigre…

tigre

 



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Si vas a la jungla…

My pleasure

Em rendeixo. Has guanyat. La única cosa que em consola és que la teva no és una victòria completa. Guanyes perquè em retiro, no pas perquè em derrotis.

No em queixaré. Sóc grandeta i sabia perfectament al que jugava. En algun moment, il·lusa de mi, vaig creure que tenia possibilitats contra tu. Però sap més el dimoni per vell que per dimoni. I tu en saps per totes dues raons.

Ha estat un plaer. Dels grans. Dels molt grans. Dels que et fan fins i tot plorar. Però fins aquí.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a My pleasure

Lleida

L’altra nit vaig parlar amb algú de Lleida i em va preguntar quan havia estat la darrera vegada a la seva ciutat i per què. Li vaig explicar que la darrera vegada vaig anar a visitar al meu padrí que estava ingressat a l’UCI de l’hospital d’aquesta ciutat. Havia tingut un atac de cor mentre estava allà desplaçat per raons de feina. De resultes d’això el van haver d’operar i va morir poc temps després.

Naturalment, la persona es va quedar una mica aixafada davant la meva resposta, manifestant que li sabia molt de greu i, imagino, maleïnt-se interiorment per haver preguntat.

I li vaig haver d’explicar que, en realitat, es tractava d’un bon record. El meu padrí no esperava que em desplacés fins a Lleida només per poder-lo visitar, així que quan em va veure entrar a l’UCI va tenir una alegria enorme. Ens vam fondre en una abraçada immensa i ens vam posar a plorar tots dos mentre ens recordàvem ho molt que ens estimàvem. Em sento tan feliç d’haver estat a Lleida!

Aquesta és una d’aquelles anècdotes que sembla corroborar el que dius sobre que sempre busco el costat positiu a les coses. Em sembla molt increïble que transmeti aquesta imatge que, a la vegada, noto tan allunyada del que penso interiorment (veure aquest post al respecte).

A canvi del meu record, tu m’has explicat un altre de més recent que tenia quelcom a veure. Us he imaginat a tots dos, amb el piano com a testimoni d’un moment de tanta intensitat emocional, i també m’ha fet feliç que hagis compartit amb mí que, efectivament, a les mans de tots estar viure aquests instants i ser capaços de treure-li la part bona. Tot anirà bé!

lleida

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Lleida

Jugant…

En la distància, s’estira el bigoti mentre un somriure pervers, malèvol, se li dibuixa al rostre.

El diverteix enormement observar els seus moviments. Espera pacient a que s’atreveixi a donar algun petit pas. En quant ho faci, allargarà la seva pota, el portarà cap a ell i el lleparà i acaronarà durant una estona. Potser el  lleparà amb tanta fruïció que l’altre sospitarà i intentarà anar-se’n.

El deixarà marxar, però quan vegi que s’allunya massa, el retindrà per la cua. I seguirà jugant fins que s’avorreixi. Llavors… el matarà.

I la diversió s’haurà acabat definitivament.

gat

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Jugant…

La normalitat

“Hi ha moltes maneres de ser normal i la teva em sembla preciosa”. Gràcies… moltes!

happiness-1

Comentaris tancats a La normalitat

Déu és un paio enrotllat

“God doesn’t fuck around, he’s a fair guy”, en el seu original en anglès. Aquesta frase la deia Rosie O’Donnell a la pel·lícula “Beautiful Girls” al mig d’un divertit monòleg sobre les dones i els seus atributs. Avui m’ha vingut aquesta frase al cap… 😉

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Déu és un paio enrotllat

A thousand years

YouTube Preview Image

Comentaris tancats a A thousand years

Finite Incantatem

El meu record ens inclou a tots dos asseguts al sofà molt a prop un de l’altre, mentre tu m’acarones dolçament  la cara a la vegada que m’apartes  amb delicadesa el floc rebel de cabells  que m’hi cau pel davant. Mormores  “què guapa ets… com m’agrada com et queda el cabell així…” 

Des de fóra ningú diría que aquell moment tan íntim i preciós és en realitat un acte de comiat. O potser sí. Només caldria que reparessin en la intensitat amb la que ens mirem als ulls, intentant retenir aquell instant en el temps. O en la llàgrima que em llisca galta abaix, maleïnt la dificultat de conjugar els diferents interessos.

Tampoc no em vull enganyar. Per molt que coincidim en com ha estat de bonic el que hem viscut plegats; malgrat com estem de cofois per ser capaços de tallar-ho de manera neta, mantenint el gran afecte que en poc temps hem forjat entre nosaltres… tot plegat només prova que hem fallat a l’hora de permetre que el sentiment de veritat, aquell que s’escriu amb majúscula, s’interposés entre nosaltres. I això, per a mí, no deixa de ser un fracàs. Ja t’ho vaig dir. Durés el que durés volia viure-ho al màxim. I no ho hem aconseguit.

Potser ens ha mancat donar-li una mica més de temps. O potser ni així haguéssim resultat victoriosos. Mai no ho sabrem.

El nostre recorregut comú acaba aquí i els nostres camins comencen a divergir. “Tinc uns records increíbles de tu”, em dius mentre em beses i abraces. I jo et torno els petons amb tota la passió de la que sóc capaç, donades les circumstàncies, sense poder evitar que una peneta se m’instal·li al cor. Perquè et trobaré a faltar. Ja t’estic trobant a faltar. Sobretot al teu jo més físic… Puc passar sense que m’estimis, però no sé si podré passar sense que em toquis. I sabent que no et podré exigir, cantant-te, que ho facis. What are you waiting for?!

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Finite Incantatem