Lleida

L’altra nit vaig parlar amb algú de Lleida i em va preguntar quan havia estat la darrera vegada a la seva ciutat i per què. Li vaig explicar que la darrera vegada vaig anar a visitar al meu padrí que estava ingressat a l’UCI de l’hospital d’aquesta ciutat. Havia tingut un atac de cor mentre estava allà desplaçat per raons de feina. De resultes d’això el van haver d’operar i va morir poc temps després.

Naturalment, la persona es va quedar una mica aixafada davant la meva resposta, manifestant que li sabia molt de greu i, imagino, maleïnt-se interiorment per haver preguntat.

I li vaig haver d’explicar que, en realitat, es tractava d’un bon record. El meu padrí no esperava que em desplacés fins a Lleida només per poder-lo visitar, així que quan em va veure entrar a l’UCI va tenir una alegria enorme. Ens vam fondre en una abraçada immensa i ens vam posar a plorar tots dos mentre ens recordàvem ho molt que ens estimàvem. Em sento tan feliç d’haver estat a Lleida!

Aquesta és una d’aquelles anècdotes que sembla corroborar el que dius sobre que sempre busco el costat positiu a les coses. Em sembla molt increïble que transmeti aquesta imatge que, a la vegada, noto tan allunyada del que penso interiorment (veure aquest post al respecte).

A canvi del meu record, tu m’has explicat un altre de més recent que tenia quelcom a veure. Us he imaginat a tots dos, amb el piano com a testimoni d’un moment de tanta intensitat emocional, i també m’ha fet feliç que hagis compartit amb mí que, efectivament, a les mans de tots estar viure aquests instants i ser capaços de treure-li la part bona. Tot anirà bé!

lleida



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Lleida

Jugant…

En la distància, s’estira el bigoti mentre un somriure pervers, malèvol, se li dibuixa al rostre.

El diverteix enormement observar els seus moviments. Espera pacient a que s’atreveixi a donar algun petit pas. En quant ho faci, allargarà la seva pota, el portarà cap a ell i el lleparà i acaronarà durant una estona. Potser el  lleparà amb tanta fruïció que l’altre sospitarà i intentarà anar-se’n.

El deixarà marxar, però quan vegi que s’allunya massa, el retindrà per la cua. I seguirà jugant fins que s’avorreixi. Llavors… el matarà.

I la diversió s’haurà acabat definitivament.

gat



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Jugant…

La normalitat

“Hi ha moltes maneres de ser normal i la teva em sembla preciosa”. Gràcies… moltes!

happiness-1



Comentaris tancats a La normalitat

Déu és un paio enrotllat

“God doesn’t fuck around, he’s a fair guy”, en el seu original en anglès. Aquesta frase la deia Rosie O’Donnell a la pel·lícula “Beautiful Girls” al mig d’un divertit monòleg sobre les dones i els seus atributs. Avui m’ha vingut aquesta frase al cap… 😉

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Déu és un paio enrotllat

A thousand years

YouTube Preview Image

Comentaris tancats a A thousand years

Finite Incantatem

El meu record ens inclou a tots dos asseguts al sofà molt a prop un de l’altre, mentre tu m’acarones dolçament  la cara a la vegada que m’apartes  amb delicadesa el floc rebel de cabells  que m’hi cau pel davant. Mormores  “què guapa ets… com m’agrada com et queda el cabell així…” 

Des de fóra ningú diría que aquell moment tan íntim i preciós és en realitat un acte de comiat. O potser sí. Només caldria que reparessin en la intensitat amb la que ens mirem als ulls, intentant retenir aquell instant en el temps. O en la llàgrima que em llisca galta abaix, maleïnt la dificultat de conjugar els diferents interessos.

Tampoc no em vull enganyar. Per molt que coincidim en com ha estat de bonic el que hem viscut plegats; malgrat com estem de cofois per ser capaços de tallar-ho de manera neta, mantenint el gran afecte que en poc temps hem forjat entre nosaltres… tot plegat només prova que hem fallat a l’hora de permetre que el sentiment de veritat, aquell que s’escriu amb majúscula, s’interposés entre nosaltres. I això, per a mí, no deixa de ser un fracàs. Ja t’ho vaig dir. Durés el que durés volia viure-ho al màxim. I no ho hem aconseguit.

Potser ens ha mancat donar-li una mica més de temps. O potser ni així haguéssim resultat victoriosos. Mai no ho sabrem.

El nostre recorregut comú acaba aquí i els nostres camins comencen a divergir. “Tinc uns records increíbles de tu”, em dius mentre em beses i abraces. I jo et torno els petons amb tota la passió de la que sóc capaç, donades les circumstàncies, sense poder evitar que una peneta se m’instal·li al cor. Perquè et trobaré a faltar. Ja t’estic trobant a faltar. Sobretot al teu jo més físic… Puc passar sense que m’estimis, però no sé si podré passar sense que em toquis. I sabent que no et podré exigir, cantant-te, que ho facis. What are you waiting for?!

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Finite Incantatem

Is it real?

Feia dies que no em passava per aquí. Em temo que un estat d’ànim bàsicament joiós juga bastant en contra de les meves aspiracions literàries. Uf, massa pretenciós! Deixem-ho en que no ajuda a la meva dedicació escriptora. I sí, I feel quite happy!

Tot i així, no volia deixar de comentar cert titular que vaig llegir l’altre dia en un mitjà. “L’amor és l’opi de les dones”. L’autora de la frase era l’escriptora Carme Riera, de qui he llegit un parell de molt recomanables llibres. No vaig poder entrar a llegir l’entrevista sencera – no sé si perquè era un contingut premium del mitjà en qüestió -, així que desconec els matissos que hagués pogut afegir a tal sentència. Però em va semblar molt ben trobada.

En les meves estones mortes em dedico a escriure relats romàntics per a gaudi d’un públic femení. I és cert, és fàcil atrapar a les lectores amb aquests temes.  Res no ens té més enganxades que l’amor. Voleu un exemple? Si Grey va funcionar tan bé no és únicament per les escenes de sexe, és perquè  ell s’enamora d’ella. És una bonica història d’amor amb final feliç. Si al final ell li hagués dit a ella que ja estava fins a la p… de vainilla a la seva vida, que volia continuar exercint de mascle dominador amb moltes altres fèmines i hagués deixat a la nostra heroïna amb un pam de nassos, no hagués tingut ni la meitat de l’èxit que ha tingut. Necessitem somiar que podem ser la princesa d’algú. Que serem capaces de redimir al més insensible dels homes.

Però… és així?  És l’amor el que ens enganxa? O la idea que tenim del que ha de ser o ens agradaria que fos l’amor? Personalment penso que estem més enganxades als grans gestos que als veritables sentiments. En el meu cas, disfruto els gestos com la que més…; però em temo que em reservo el dret a enamorar-me. Jo decidiré si hi incorporo sentiments a la història o si decideixo quedar-me únicament en l’aspecte estètic de la relació, que de per si ja em resulta prou plaent.

No és por. El patiment ajuda a sentir-se viu i la vida m’ha demostrat que sóc capaç de superar més o menys bé tràngols de tota mena. De fet, recentment ja vaig decidir deixar-me abraçar per la vertiginosa sensació que produeix l’enamorament. I sabia – com després es va demostrar – que m’estava equivocant; però va valer la pena. Em vaig provar a mi mateixa moltes coses amb l’experiment.  I ara… simplement no sé si em ve de gust. O si ho necessito.

El camí que ja portem recorregut em sembla preciós. Si demà decidíssim no seguir junts, continuaria pensant que ha estat una de les experiències més boniques que he viscut mai. Per això penso: “cal?” És necessari que hi entrin sentiments més profunds?

I llavors és quan m’entra l’ànsia femenina de ser la protagonista d’ un gran amor i vull poder, el dia de demà, escriure en un mur que el que vam viure va ser molt gran. I això només ho podré fer si m’hi fico de ple. So… què faig?

real

De moment, deixem en suspens decidir si hem deixat de fer allò que dius que abans fèiem i que ja no fem… ok, baby?

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Is it real?

Tothom vol el que no té

He vist la llum de les estrelles, he besat llavis de mel,
he volat per sobre els núvols, he travessat tots els deserts,
he tocat amb els dits la lluna i m´he sentit cremar la pell.

Però si tu no hi ets, no tinc lloc on mirar-me,
tothom vol el que no té, no sé res, però puc adonar-me:
no té sentit si tu no hi ets. Res té sentit si tu no hi ets.

He pujat a les muntanyes, he trobat la flor de neu,
he sobreviscut a tantes batalles, he vist per dins el meu infern,
he fet pactes amb el diable i un àngel m´ha ensenyat el cel.

YouTube Preview Image

Publicat dins de General, Música | Comentaris tancats a Tothom vol el que no té

Thor!

Thor, el déu del tro, compta amb una de les armes més poderoses que mai han existit: Mjolnir,el seu martell encantat. Apart d’atractiu i musculós, és també llest i compassiu. Està molt i molt segur de si mateix  i no es rendeix davant cap causa que cregui que mereixi la pena. En dóno fe! hahahaha

thor

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Thor!

Non-existent sunshine…

He trobat la trampa. Era impossible que algú em digués que mai s’hauria d’haver traduït un títol com “Eternal Sunshine of the spotless mind”… El que no entenc, maquinadors des de les alçades, quin sentit tenia deixar-me caure i fer-me mal d’aquesta manera? Per què sempre heu d’estar posant-me a prova per veure fins on puc aguantar?

era tot una il·lusió...

 

Comentaris tancats a Non-existent sunshine…