Finite Incantatem

El meu record ens inclou a tots dos asseguts al sofà molt a prop un de l’altre, mentre tu m’acarones dolçament  la cara a la vegada que m’apartes  amb delicadesa el floc rebel de cabells  que m’hi cau pel davant. Mormores  “què guapa ets… com m’agrada com et queda el cabell així…” 

Des de fóra ningú diría que aquell moment tan íntim i preciós és en realitat un acte de comiat. O potser sí. Només caldria que reparessin en la intensitat amb la que ens mirem als ulls, intentant retenir aquell instant en el temps. O en la llàgrima que em llisca galta abaix, maleïnt la dificultat de conjugar els diferents interessos.

Tampoc no em vull enganyar. Per molt que coincidim en com ha estat de bonic el que hem viscut plegats; malgrat com estem de cofois per ser capaços de tallar-ho de manera neta, mantenint el gran afecte que en poc temps hem forjat entre nosaltres… tot plegat només prova que hem fallat a l’hora de permetre que el sentiment de veritat, aquell que s’escriu amb majúscula, s’interposés entre nosaltres. I això, per a mí, no deixa de ser un fracàs. Ja t’ho vaig dir. Durés el que durés volia viure-ho al màxim. I no ho hem aconseguit.

Potser ens ha mancat donar-li una mica més de temps. O potser ni així haguéssim resultat victoriosos. Mai no ho sabrem.

El nostre recorregut comú acaba aquí i els nostres camins comencen a divergir. “Tinc uns records increíbles de tu”, em dius mentre em beses i abraces. I jo et torno els petons amb tota la passió de la que sóc capaç, donades les circumstàncies, sense poder evitar que una peneta se m’instal·li al cor. Perquè et trobaré a faltar. Ja t’estic trobant a faltar. Sobretot al teu jo més físic… Puc passar sense que m’estimis, però no sé si podré passar sense que em toquis. I sabent que no et podré exigir, cantant-te, que ho facis. What are you waiting for?!



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Finite Incantatem

Is it real?

Feia dies que no em passava per aquí. Em temo que un estat d’ànim bàsicament joiós juga bastant en contra de les meves aspiracions literàries. Uf, massa pretenciós! Deixem-ho en que no ajuda a la meva dedicació escriptora. I sí, I feel quite happy!

Tot i així, no volia deixar de comentar cert titular que vaig llegir l’altre dia en un mitjà. “L’amor és l’opi de les dones”. L’autora de la frase era l’escriptora Carme Riera, de qui he llegit un parell de molt recomanables llibres. No vaig poder entrar a llegir l’entrevista sencera – no sé si perquè era un contingut premium del mitjà en qüestió -, així que desconec els matissos que hagués pogut afegir a tal sentència. Però em va semblar molt ben trobada.

En les meves estones mortes em dedico a escriure relats romàntics per a gaudi d’un públic femení. I és cert, és fàcil atrapar a les lectores amb aquests temes.  Res no ens té més enganxades que l’amor. Voleu un exemple? Si Grey va funcionar tan bé no és únicament per les escenes de sexe, és perquè  ell s’enamora d’ella. És una bonica història d’amor amb final feliç. Si al final ell li hagués dit a ella que ja estava fins a la p… de vainilla a la seva vida, que volia continuar exercint de mascle dominador amb moltes altres fèmines i hagués deixat a la nostra heroïna amb un pam de nassos, no hagués tingut ni la meitat de l’èxit que ha tingut. Necessitem somiar que podem ser la princesa d’algú. Que serem capaces de redimir al més insensible dels homes.

Però… és així?  És l’amor el que ens enganxa? O la idea que tenim del que ha de ser o ens agradaria que fos l’amor? Personalment penso que estem més enganxades als grans gestos que als veritables sentiments. En el meu cas, disfruto els gestos com la que més…; però em temo que em reservo el dret a enamorar-me. Jo decidiré si hi incorporo sentiments a la història o si decideixo quedar-me únicament en l’aspecte estètic de la relació, que de per si ja em resulta prou plaent.

No és por. El patiment ajuda a sentir-se viu i la vida m’ha demostrat que sóc capaç de superar més o menys bé tràngols de tota mena. De fet, recentment ja vaig decidir deixar-me abraçar per la vertiginosa sensació que produeix l’enamorament. I sabia – com després es va demostrar – que m’estava equivocant; però va valer la pena. Em vaig provar a mi mateixa moltes coses amb l’experiment.  I ara… simplement no sé si em ve de gust. O si ho necessito.

El camí que ja portem recorregut em sembla preciós. Si demà decidíssim no seguir junts, continuaria pensant que ha estat una de les experiències més boniques que he viscut mai. Per això penso: “cal?” És necessari que hi entrin sentiments més profunds?

I llavors és quan m’entra l’ànsia femenina de ser la protagonista d’ un gran amor i vull poder, el dia de demà, escriure en un mur que el que vam viure va ser molt gran. I això només ho podré fer si m’hi fico de ple. So… què faig?

real

De moment, deixem en suspens decidir si hem deixat de fer allò que dius que abans fèiem i que ja no fem… ok, baby?



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Is it real?

Tothom vol el que no té

He vist la llum de les estrelles, he besat llavis de mel,
he volat per sobre els núvols, he travessat tots els deserts,
he tocat amb els dits la lluna i m´he sentit cremar la pell.

Però si tu no hi ets, no tinc lloc on mirar-me,
tothom vol el que no té, no sé res, però puc adonar-me:
no té sentit si tu no hi ets. Res té sentit si tu no hi ets.

He pujat a les muntanyes, he trobat la flor de neu,
he sobreviscut a tantes batalles, he vist per dins el meu infern,
he fet pactes amb el diable i un àngel m´ha ensenyat el cel.

YouTube Preview Image



Publicat dins de General, Música | Comentaris tancats a Tothom vol el que no té

Thor!

Thor, el déu del tro, compta amb una de les armes més poderoses que mai han existit: Mjolnir,el seu martell encantat. Apart d’atractiu i musculós, és també llest i compassiu. Està molt i molt segur de si mateix  i no es rendeix davant cap causa que cregui que mereixi la pena. En dóno fe! hahahaha

thor

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Thor!

Non-existent sunshine…

He trobat la trampa. Era impossible que algú em digués que mai s’hauria d’haver traduït un títol com “Eternal Sunshine of the spotless mind”… El que no entenc, maquinadors des de les alçades, quin sentit tenia deixar-me caure i fer-me mal d’aquesta manera? Per què sempre heu d’estar posant-me a prova per veure fins on puc aguantar?

era tot una il·lusió...

 

Comentaris tancats a Non-existent sunshine…

Era Annie Hall…

… com no!

YouTube Preview Image

Publicat dins de Cinema, General | Comentaris tancats a Era Annie Hall…

Qui estava allà?

Creia que jo també estava allà, però ara ja me n’adono de que no hi era. No sé qui era la persona que rebia els estímuls en el meu lloc però és evident que no era jo. M’he aferrat als pretesos records i ara veig que són falsos.

I tot i així, durant certs instants, tanco els ulls i et veig, em veig, ens veig… i no puc evitar sentir-me feliç, afortunada, per haver estat capaç de viure uns moments tan intensament preciosos. I és quan  no puc evitar creure’m que el teu renovat optimisme i la teva actual felicitat s’han construït gràcies també a la meva petita aportació.

Però llavors me n’adono de que jo no hi era…

Girl-with-a-Balloon-by-Banksy (1)

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Qui estava allà?

Decidint

De totes les coses bones que m’han passat en els darrers temps, que no són poques, la millor ha estat comprovar que tinc al meu voltant un munt (moltes, moltíssimes, fins a extrems flipants) de persones que m’estimen i recolzen. Dubto que moltes persones hagin rebut tant amor com n’he rebut jo i podria pensar que sóc molt afortunada si no fós perquè gairebé totes m’han recordat que si m’estimen és perquè m’ho mereixo, perquè m’ho he guanyat. Així que no he fet les coses tan malament després de tot, no?

Ahir, una de les persones més bones d’aquest món, em tornava a dir que m’estimava molt i, a més, va afegir quelcom sobre la meva persona que em va sorprendre molt. Em va explicar que l’altre dia parlava amb una amiga comú sobre mí i deia: “Està qui es pren la vida en plan negatiu i està Egotista”. Em va sorprendre molt que digués això perquè sempre m’he tingut per una persona molt negativa i trista.

Jo ja vaig llegir a Berger i Luckmann i vaig fer un treball sobre la construcció social de la realitat i sé que, al final, no som res més que el que ens construim davant uns i altres. Doncs bé, jo estic cada vegada més decidida a dedicar-me únicament a aquelles persones que m’inspiren a treure el millor de mí mateixa.  Abandonaré als maltractadors psicològics en el camí.

Decideixo ser feliç.

Frase

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Decidint

Time to play

És tan difícil arribar a tu que aconsegueixes mantenir el meu interès. Deus saber que la tàctica funciona i és per això que la domines a la perfecció. I jo, conscient de tot i, sobretot, de que no paga la pena, allà estic… esperant rebre les engrunes del teu temps. Tant m’és el que la resta del món pogués opinar, jo he vingut aquí a arriscar. No penso rendir-me a la primera. Ja tinc una edat i no necessito reafirmar-me a través dels altres ni del tracte que em dispensen. Per això em diverteix observar fins on ets capaç d’arribar. De moment, em tens absolutament fascinada amb la teva capacitat de resultar gèlid fins i tot en els moments més càlids. Amb el teu autocontrol a l’hora de no donar res de més. Potser tot es redueix a la manca total de sentiments que et genera la meva persona. No pateixis. No vull res de tu. No vull canviar la teva vida ni que tu canviïs la meva. Simplement, deixa’m seguir jugant.

Comentaris tancats a Time to play

Chemistry

Apassionadament m’abraces, m’estrenys fortament contra tu mentre em beses amb delit. Temo inundar la teva boca amb el miler de papallones que noto que em voletegen dins la panxa, però la meva preocupació més immediata consisteix a mantenir-me en peu perquè has aconseguit que les cames em facin figa. En notar-ho, m’arrambes contra una paret i sento com la teva mà es fa camí per sota el meu vestit, entrant dins les meves mitges, dins les meves calces… No em puc creure que m’estiguis fent això, mig despullant-me i fent-me sentir tantes coses al mig del carrer, on tothom ens podria veure. Però també sé que et passa com a mi i que no et pots aturar. Que el que sentim és fort, molt fort. I ens domina.

El cert és que vaig odiar-la durant anys. Assistia a les seves classes amb fastigueig, m’asseia amb els altres dos alumnes amb qui compartia el meu despreci per l’assignatura. Tots tres teníem el mateix costum el dia de l’examen: escriure-hi el nom i dipositar-ho a la taula del mestre. En blanc. Molt deficient.

Ara sé que puc treure Matrícula d’Honor en química.

ilchemistry275

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Chemistry