La veritat sobre el cas Harry Quebert

Tot i que ja fa dies que em feia l’ullet convidant-me a llegir-lo, no va ser fins ahir al migdia que el vaig agafar i vaig començar. De matinada ja m’havia fulminat les seves 680 pàgines. Però ja em coneixeu, tinc debilitat pels llibres de misteri. I com més rocambolesc és el desenllaç, millor. Al cap i a la fi, i com també sabeu, l’Agatha Christie és una de les meves autores de capçalera.

El llibre està bé. És molt entretingut i l’autor fa un exercici de meta-escriptura interessant. M’ha recordat molt a la sèrie The Killing, en tant a l’aparició de falsos culpables i de girs rera girs (de fet, al final hi han tants girs que es podria parlar d’un desenllaç “baldufa”), però també per allò de (ATENCIÓ, semi-spoiler) fatalitats que no ténen a veure amb la víctima i qui voldria desempellegar-se d’ella sino amb el fet de ser en el lloc incorrecte en el moment més inoportú.

Deixant de banda la resolució del cas, és a dir el descobriment de qui és l’assassí de la bella adolescent Nola Kellergan, que és prou enrevesada i amena per al meu gust; el llibre té altres alicients com ara els apunts sobre l’el·laboració d’un llibre, el que significa ser escriptor, etc. Però sobretot, té l’amor com a gran tema. El Harry Quebert tenia 30 i pico anys quan es va enamorar de la Nola, que només en tenia 15. Això el converteix en un monstre?

La Nola va dessaparèixer i el Harry segueix esperant-la dia rere dia. Vivint, mentrestant, la vida que s’havien proposat viure junts. I és per això que ell segueix alimentant amb pa sec les gavines o s’autoregala per Nadal el cadell de gos que s’havien imaginat al seu costat i al que posa el nom que ella havia dit que tindria. Trist, molt trist tot plegat.

També és especialment interessant l’apunt sobre la malaltia psiquiàtrica d’un dels protagonistes. Com pot ser que el cap ens jugui aquestes mala passades? Com saber el que és veritat i el que no?

Però el llibre, tot i que absolutament recomanable, no és rodó. De totes maneres, com l’he llegit tan ràpid, no descarto tornar a fer-ho i potser li trobaré nous matissos que em faran canviar d’opinió. Ah, a més li haig de reconèixer que m’ha fet agafar moltes ganes d’escriure sobre qualsevol cosa i a tota hora.

la veritat



Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: La veritat sobre el cas Harry Quebert

  1. miquel diu:

    M’ha agradat això del desenllaç baldufa; ben cert 🙂
    El llibre és una mica trampós des de la perspectiva de donar pistes al lector per arribar a un desenllaç versemblant: aquesta acumulació de novetats que semblen acumulades per art de màgia…
    Un altre tema secundari que coneixem prou i que ens afecta a l’hora de les tries: la diferència entre l’aspecte exterior i l’interior de les persones.

  2. egotista diu:

    Ei, Miquel! Quina il·lu!
    Totalment d’acord en això de novetats que apareixen de cop i volta sense cap altra raó que la sort (en aquest cas de l’autor, per poder-nos enredar una mica més 🙂 ). És a dir, una sort que no és buscada, sino fabricada.
    I sí, el tema de les tries, uf! Afortunadament crec que aquí tenim una mentalitat més oberta que fa que valorem més les persones que no pas les seves circumstàncies. Sobre un aspecte d’això, ubto que molts lectors per aquí es posin les mans al cap amb la relació entre la Nola i el Harry. De totes maneres, em vaig fixar que el llibre era especialment curós en no entrar a esmentar si entre tots dos existien relacions sexuals, tot i que en altres passatges del llibre coneixem que la Nola era sexualment activa. Suposo que l’autor no es volia arriscar a que la parella ens caiés malament, així que confia poc en el criteri majoritari del lectorat sobre aquesta qüestió. Personalment, espero que tinguéssin molt de sexe. Això que es van endur 😀

Els comentaris estan tancats.