Bondat

Poc abans de la boda vam idear un qüestionari que vam passar a tots dos. Es tractava d’una sèrie de preguntes que tenien com a objectiu desvetllar si realment tenien futur com a parella. Després de comparar els resultats d’ella i ell, els resultats els vam exposar amb un PowerPoint durant el banquet de noces.

Entre les preguntes hi havia qüestions que cercaven veure si es coneixien prou. Una mica a l’estil de la pel·lícula “Un matrimonio de conveniencia” (Green Card) amb l’Andie MacDowell i el Gerard Depardieu. Petit resum – segons el que recordo – per als qui no hagin vist el film (segur que ben pocs, però hi ha spoilers, així que podeu deixar de llegir el post): comèdia romàntica en la que ell és un francès que necessita permís de residència per a quedar-se als Estats Units (la cobejada Green Card) i ella una pija enamorada de les plantes que troba un pis ideal a Nova York que inclou un hivernacle, però que els propietaris exigeixen que sigui ocupat per una parella. Així és com tots dos acaben casats.

Com que ja he avançat el gènere de la pel·lícula, ja us podeu imaginar com evoluciona i acaba la història. El cas és que, en determinat moment, la agència d’immigració sospita que aquella unió podria ser un cas de matrimoni de conveniència – com efectivament és. Es tracta d’un delicte i per a preparar la defensa es veuen obligats a conviure cert temps per a conèixer-se millor (o millor dit, simplement conèixer-se). S’estudien els hàbits i les biografies familiars, etc.

El dia que els citen per a l’entrevista en els que els hi pregunten per l’altre, ell fica la pota quan li pregunten per la crema hidratant que ella utilitza. Diu quelcom semblant a: “sempre m’oblido d’aquesta”. És una mica agafat amb pinces. El més normal és que un marit no tingui ni puta idea de quina marca de crema usa la seva dona. I fins i tot ho podria haver arreglat a l’estil “he estat memoritzant coses que no sabia d’ella, perquè tenia por d’aquesta entrevista”. Però ell no sap salvar-ho… i aquí ho deixo perquè m’estic allunyant, molt, del tema original.

Doncs juntament amb aquesta mena de preguntes hi havia d’altres que tenien més a veure amb l’ideologia dels contraents i amb l’educació dels seus futurs fills. Eren preguntes del tipus: “si el teu fill/a volgués anar a Gran Hermano, el recolzaries?” o “En cas afirmatiu, aniries al plató a defensar-lo?”. Crec recordar que amb aquestes preguntes ens vam trobar amb disparitat d’opinions el que ens va servir per poder dubtar de la seva idoneïtat com a parella. Hi havia, però, una altra pregunta en que tots dos vam estar d’acord: “Si el teu fill volgués ser capellà, el recolzaries?” i tots dos van dir “no”.

Això és exactament el que jo penso. Que un fill meu volgués ser capellà implicaria un bon disgust. El cert és que no estic educant als meus fills en una actitud tolerant envers la religió. Tinc un conegut que va ser educat per un pare i una mare més progres de l’habitual per a l’época. No estava batejat, no havia fet la comunió… però tenia una actitud oberta envers la vida. I es va enamorar d’una noia que pertanyia a una família ultracatòlica. Abans de casar-se ja havia pres els sagraments que li mancaven, a posteriori van començar a tenir fills (n’he perdut una mica el contacte, ara no sé si van pel cinquè o sisè), a viure entorn a l’església, canviant els nens d’escola pública a escola religiosa, i a expressar idees del cristianisme més ranci.

Com que això m’espanta, als meus fills els hi estic dient obertament que la religió és dolenta. Estic convençuda de que el món seria un lloc millor sense aquest opi del poble, parafrasejant en Marx (Karl) i així miro de transmetre-los—hi. La frase completa diu molt més, com que la religió és el cor d’un món sense cor. Hi haurà qui dirà que Déu és bondat i que gràcies a les religions és que els homes i dones ens portem bé els uns amb els altres. Doncs aquest és el tema: la bondat no hauria de venir imposada per ningú aliè a nosaltres mateixos. Hauria d’estar impregnat en el nostre ADN gràcies a segles i segles d’evolució.

Jo intento ser bona sense fer-ho per por a cap càstig diví. La majoria de vegades em surt de natural – com a la majoria de persones, per sort -, però no sempre m’en surto. De vegades no puc evitar que d’altres sentiments s’hi fiquin entremig: por, enveja, gelosia…, però intento que això succeeixi el mínim de vegades i en cas que passi, miro de recapacitar, rectificar i demanar perdó, si s’escau.

És realment una llàstima, però, que si busques la paraula a internet, vàries de les imatges que et retornen pertanyin a la Mare Teresa de Calcuta. No tinc res particular contra aquesta senyora, ni conec a fons la seva biografia, però la seva condició de religiosa no l’hauria de desqualificar una mica. Quines motivacions tenia per a exercir la bondat? Si era per a guanyar-se el cel, no estava llavors actuant una mica per egoisme, que és un dels sentiments contraris a la bondat? O potser ho feia per por a que fent-ho diferent pogués rebre un càstig del seu Déu? És la bondat, bondat per se, independent de les motivacions darreres? O la veritable bondat és la que s’exerceix sense coaccions i sense esperar-ne res a canvi?

Pst, jo em sento bé quan actuo amb bondat. Ergo en trec un benefici. La meva foto tampoc hauria de sortir al buscador d’imatges de Google… 😀



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.