Indignació i/o tristesa

Anit se’m va fer tard per a escriure però tot i així m’hi volia posar. El que passa és que just quan ho anava a fer vaig conéixer una notícia que em va deixar en estat de shock i ja no vaig poder fer-ho.

La notícia és el tancament de Canal 9. És cert que la notícia em dol bàsicament per l’afectació que té a la vida d’una persona a la que estimo, però també m’he adonat que precisament aquesta implicació emocional m’ha permés ser molt menys simplista que molts dels comentaris que he llegit a les notícies online sobre el tema.

Tancar una empresa en la que treballen milers de treballadors no és cap estalvi. El senyor (em dol anomenar-lo així, tinc al cap un munt de qualificatius que em semblen més adequats per a ell) Fabra es pot omplir la boca parlant de com prefereix tancar una televisió abans que una escola o un hospital i potser hi haurà qui es cregui aquest exercici de demagògia. Partint de la base de que és altament improbable que ell o els seus familiars facin servei mai d’un hospital o una escola pública, em fa gràcia pensar en com durant anys tant ell com els seus companys de partit han considerat molt útil tenir una televisió al seu servei.

Ara ja no necessiten tenir una simple televisió autonòmica, per a què? Si ja ténen l’estatal al servei dels seus interessos. I a més, així s’estalvien haver de donar un espai (petit) al valencià. O sigui que, de retruc, avancen més en el seu afany castellanitzador.

Jo no considero a tots aquests professionals que ara aniran al carrer ciutadans de segona davant de metges, infermeres o mestres, així que – si us plau – don (aquest tractament els hi agrada força als del seu partit – sé quan són ells els qui m’envien propaganda electoral quan veig Doña en el sobre) Fabra no presumeixi mai de decisions que impliquen que centenars de famílies es quedaran sense bona part dels seus ingressos. Almenys tingui la decència de callar.

Passo de la indignació a la tristesa amb facilitat i torno a la indignació. Estic farta de veure les cares de la crisi en la gent del meu voltant i al mirall del meu lavabo. No sortirem d’aquesta fins que aquells d’allà dalt la visquin a la seva pròpia pell. Potser llavors començaran a canviar les coses per a bé.

Lamentablement no hi confio, però no per això deixaré d’exercir el meu dret al pataleig amb posts inútils com aquest.

canal

Ànims, molts molts ànims!

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Indignació i/o tristesa

  1. miquel diu:

    Comparteixo bona part del que dius i davant del tancament fa de molt mal preguntar-se com és que més de mil treballadors del canal no van reeixir a fer una televisió d’una certa qualitat, competitiva, que segurament tenia en el seu moment, quan jo la mirava, menys espectadors al seu propi territori que TV3. Una de les respostes és que la majoria eren simplement uns manats?

  2. egotista diu:

    Sí, sovintegen aquests comentaris arreu. I la resposta és la que apuntes. Jo he treballat a diverses empreses, una de mitjans. La llibertat als mitjans no existeix. En aquest país es deuen poder comptar amb els dits de la mà els periodistes que poden realment parlar o escriure sobre el que volen, sense restriccions. Què havien de poder fer els treballadors de Canal 9? Ahir van fer una programació especial en la que van poder dir el que volien i he sentit crítiques a això: “a bona hora”. Doncs sí, a bona hora! Perquè ara ja no ténen res a perdre i abans els hi anava el seu lloc de treball. Algú els pot criticar per això? Hem sabut que una periodista d’Intereconomia, estava “en total desacord” amb l’entradeta que acabava de llegir. Però ho hem sabut per una errada tècnica, sinó de què. La criticarem per no dir-ho en antena? Jo no. Respecto molt la necessitat de portar un sou a casa. I més amb els temps que corren. Trist. Molt trist. La necessitat ens ha fet covards.

Els comentaris estan tancats.