Doncs ja ha passat un altre cap de setmana que ens acosta més i més a les vacances. El cert és que aquest any no farem res especial. Els tres nens són massa petits com per a que ens aventurem a viatjar. Són tan peques que ni tan sols no ens podem plantejar anar a la platja sense ajuda. Així que aquest any serà tranquil·lot…
El millor d'aquest cap de setmana va ser la sortida de divendres a la nit. Vaig anar a sopar amb les meves amigues de la Facultat. Vam sopar a un restaurant anomenat "El jardí de l'Abadessa", que queda a la part alta de la ciutat. Vam tenir la sort de que ens van col·locar a una taula rodona, allunyada de la resta de taules, i directament sobre la gespa del jardí. El menjar era bó, l'entorn espectacular i la companyia… fantàstica. Tinc debilitat per les amigues de la Facultat: les adoro. Quan tenim una cita pendent, compto els dies.
Que jo begués massa vi i l'endemà em trobés pèsimament i que el sopar ens costés un ull de la cara, són minúcies comparades amb com i quant vaig disfrutar. Veure'ns soles sembla cada cop més difícil, donat que gairebé totes vivim a ciutats diferents i que ja sumem sis fills: això multiplica els nostres compromisos familiars i fa que cada quedada estigui precedida d'un important estudi logístic. Així que aquestes píndoletes de solteria a la antigua usanza, en les que sempre hi ha algú que s'ha trobat un ex-company de la carrera i té novetats a explicar i en les que tornem a estar tan espectaculars com quan érem estudiants, són rares i precioses.
Ens va faltar sortir després a prendre una copa i comprovar si encara som capaces d'aixecar passions com abans. Per alguna cosa al nostre grupet a la Facultat ens deien les "cheerleaders" :-). Jo, personalment, tenia molt interès a veure si tres fills després encara puc dir que m'anomeno Cristina – que era el meu nom de guerra d' "antaño" -, però els anys no perdonen. Tenir fills i treballar fa que una arribi a la nit del divendres esgotada, però el pitjor és pensar que l'endemà a les vuit i poc ja els tindràs cridant-te des del bressol: "Mamaaaaa…!"
En el meu cas, per a més inri, el JM treballava dissabte. No us vull dir com és de dur despertar amb tres nens petits a casa quan es té una mica de ressaca… Però un dia és un dia! I vaig sobreviure!
[@more@]
Sí, aquestes trobades sempre són difícils per trobar dia… Amb les meves amigues de la facultat tenim uns problemes… No vam poder quedar fa un parell de mesos i ara no podrem tornar a quedar fins d’aquí a… 4 mesos!
Però, en fi, tens tota la raó: valen molt la pena! I dormir ja es pot fer el dia següent 🙂
Mare meva!
Ahir pensava en el teu bloc. Potser feia un any que no m’hi passejava!!!
El perquè? N’havia oblidat el nom, i l’he trobat el bloc de la Valqui.
Que contenta!!!! 🙂
mi hermana tiene dos pequeños y sin problemas fuimos a la playa ayer.
la cosa es encontrar a quien pedirselo. busca, busca que encontrarás alguien que quiera acompañaros a la playa.
oh, si, et posa molt les piles retrobar-te amb amigues i poder-te desafogar i saber que comparteixes un munt d’afinitats i brometes particulars, etc…
jo amb algunes em veig nomes un cop l’any… tenen criatures, o viuen lluny, o coses que es van aplaçant, però realment val la pena…
la ressaca deuria ser dura, vas proposar la troupe de fer una migdiada conjunta? 🙂
petonets i ben retornada!!