Menja, prega i…

La felicitat és estar asseguda (mig-estirada en realitat) en un sofà, amb el portàtil als genolls i una mà acariciant dolça i reposadament qualsevol part del meu cos. I mentre ell llegeix al meu costat jo miro de perpretar unes lletres de mode que pugui fer reviure d’alguna manera aquestes pàgines. Les enyoro… Simplement no trobo res extraordinari a la meva vida que mereixi la pena ésser immortalitzat aquí. Un pensament del més estúpid. Sempre he escrit sobre les coses més anodines… I podria aprofundir en el tema de la felicitat, que no és quelcom intrascendent.

Però a la meva vessant més superfícial (que ocupa un bon tros de la meva persona) no li “fa de motiu” posar-se seriosa. Així que començaré per parlar de la darrera pel·lícula que he vist que ha estat “Eat, pray, love”, cortesia de Netflix. Jo em vaig llegir el llibre anys enrere i, a més, ho vaig fer en anglès. Això darrer ho assenyalo per a quedi constància que el meu esforç per acabar-lo va ser encara un pél superior a l’habitual, tenint en compte que la seva lectura em va interessar relativament.

La pel·lícula és un desastre que no salva ni la presència de la nostra carismàtica Julia Roberts. Crec que mai acabes d’empatitzar amb el seu personatge. D’entrada, et sembla una immadura incapaç d’enfrontar-se a la veritat que és la vida. I què és la vida? Doncs la vida és una merda, plena de moments horribles, però depèn de nosaltres com ens enfrontem a ella i com n’extreiem les coses bones i les posem per davant de la resta. L’home que tinc al meu costat n’és un gran expert i l’admiro profundament per això. Jo en sóc només la seva humil padawan.

Però ja m’estic desviant del tema… Estàvem parlant de la nostra protagonista. Doncs això, que és una insatisfeta. Però li perdones perquè no només se n’adona, sino que sap que no està bé ser així i decideix fer alguna cosa al respecte que en el seu cas és anar-se’n a l’altra punta del món.

Fa una primera parada a Roma on es dedica a conéixer gent interessant que es converteixen en els seus amics i a menjar sense preocupacions. Crec que és el moment de la pel·lícula on més t’agrada la prota, perquè és feliç amb coses que tots tenim al nostre abast. De fet, et preguntes: per què marxa d’Itàlia??? Perquè marxa.

Abans de fer-ho, dóna lliçons sobre la dictadura del pes. Diu una frase que em va agradar molt parlant amb una amiga seva que se sent culpable per haver-se engreixat més del compte i que ve a dir quelcom similar a “quantes vegades t’has despullat davant d’un home i t’ha fet fora del seu llit perquè tenies un ‘michelin’? Té una dona nua amb ell, li ha tocat la loteria!!!”. Compro. Una mica. Hauríen de prohibir que un personatge (una actriu com la Julia Roberts) que voreja l’anorèxia pontifiqui sobre aquests temes. Fa la burla sobre que ja compraran uns texans d’una talla més gran si els que porten ara no els hi caben i quan ho fan els anomenen “el nostres texans XXL”, quan les dones sabem perfectament que com a molt haurà passat de gastar una XS a una S. Puaj!

Llavors se’n va a la India. A pregar. Avorrídissim. El tema pregar i meditar em pilla tan lluny… i em sento tan poc identificada amb els problemes d’una dona que en realitat no té cap problema…

Finalment acaba a Bali on el títol ja t’ha dit que troba l’amor. Amor? En sèrio? El Javier Bardem en un dels seus papers més penosillos demostrant la inexistència total de química entre ell i la Julia Roberts. L’home que interpreta és l’anti-sexi, gens atractiu ni física ni intel·lectualment. I la sensació que et queda és que un llibre que es titolés “Come, reza y pá casa” no s’hagués venut tan bé (no hagués tingut subsegüent pel·lícula), així que es queda amb el que es troba.

Què hi farem? No tothom pot tenir la meva sort, que és que l’home que estava al meu costat s’hagi aixecat a preparar un plat que sap que m’encanta i que no té res a envejar a cap dels que ahir vam veure a la pel·lícula. I és que no cal anar a l’altra banda de la Terra a menjar, a pregar (confesso que m’he vist gairebé levitant en determinat moment aquest matí) o a estimar. Tot i així, em moro per recórrer el món amb ell!

S'hauria d'haver quedat menjant a Itàlia...

S’hauria d’haver quedat menjant a Itàlia…



Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema, General, Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.