Sobre vots…

“Només quatre??? Nooo, han estat més”. Cert. Han estat més. Però no ho pots explicar a ningú perquè ningú et creuria. Jo sí que puc explicar-ho. Fixa’t, ho estic fent. Aquí. On tothom podria llegir-ho però on probablement no ho llegirà pràcticament ningú…

Però aquest no era el tema. I quin era? Em passen tantes coses pel cap que, al final, és una loteria quina de les tonteries serà la que quedarà enregistrada en aquestes pàgines. Podria parlar d’actualitat, de com el Sr. Donald Trump ha guanyat les eleccions. De la tristessa que em produeix que l’amiga a la que un dia vaig acompanyar a votar per Clinton, tal i com vaig explicar aquí, m’hagi confessat que ha votat al pallasso taronja.

No ajuda el que ella hagi escollit de company de viatge a un idiota que a la que intercanviaves quatre comentaris amb ell ja veies que era un xenòfob i un racista. Recordo els seus desagradables comentaris sobre els negres, el que em semblava molt greu tenint en compte que ell era un polícia i, per tant, estava al servei de les persones. Després de conèixer-lo, no m’han estranyat mai les notícies sobre abusos policials envers els negres que ens arriben dels EUA. També va deixar alguna altra perla quan l’Amy expressava en veu alta el seu desig de tornar a Barcelona. Ell deia que no se’ls hi havia perdut res aquí. Que allà tenien tot el que necessitaven i que no valia la pena anar a altres països. A molt estirar… Canadà era l’únic que es podia considerar que potser mereixia una visita.

Si tens algú així al teu costat… les probabilitats de que el teu vot vagi en el camí equivocat són molt grans. Em diu que a dures penes pot pagar les seves factures a final de mes per com els cusen a impostos. Li rebato que el senyor al que ha votat, milionari ell, presumeix de com és capaç d’escaquejar-se de pagar-los. Se li riu a la cara… Podria tractar aquí llargament del perquè Trump ha guanyat, però el senyor Michael Moore ja ho va explicar en un article mesos enrere i la meva anàlisi només podria ser pitjor.

Sí que penso que, malgrat que la Hillary no ha fet tan bé les coses com hauria d’haver-les fet, el seu principal problema és que és una dona. El seu perfil mai hagués estat tan criticat si fós el d’un home. És una pena constatar que la societat nord-americana ha demostrat ser més masclista que racista. No estan bé ni una cosa ni l’altra, òbviament, però el racisme pot devenir de la por del que és diferent. Les dones som les mares, germanes, filles… dels homes. I, de fet, la història així ho prova. Abans van votar els negres que les dones.

Però tampoc és cert això que he dit, perquè en nombres totals, la Hillary ha aconseguit 200.000 vots més que el Donald. Podria parlar de com de desquiciat em sembla el sistema de vot dels EUA i acabar esmentant el gerrymandering per a donar una mica de tonillo intel·lectual al meu post – demostrar-vos que tinc estudis i aquestes coses – però la realitat és que tractant-se d’un individu de la penosa talla del Trump, 200.000 vots són una minúcia per a un país tan gran.

Valdria la pena que ens tornéssim a replantejar el sufragi universal o admetre d’una vegada que ens mola que ens donin pel cul (però de males maneres, perquè ben fet… no dic que no estigui bé)? O val la pena que somiem que un dia s’apostarà per l’educació i que serem capaços de veure que una educació basada en el cooperativisme i no en l’ambició i el premi individual, com majorment passa ara, és la que ens procurarà una societat en la que individus com el Donald ni tan sols existiran?

Com que no vull haver de veure el careto del Trump cada vegada que entro al meu blog, prefereixo compartir el Mannequin Challenge de la Hillary en campanya, en el que apareix el meu adorat Jon Bon Jovi, que sempre alegra el dia 🙂

YouTube Preview Image

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.