Tierra de campos

Darrerament sempre em passa el mateix: em costa trobar temps per a submergir-me en la lectura d’un llibre. Malgrat ésser conscient de la tremenda recompensa existent al final de la ruta d’una bona història, m’ataca la mandra a l’hora de començar. I és de calaix: si no es comença, no es pot continuar…

Agafar un avió m’ha brindat l’oportunitat perfecta per a reprendre el meu gust per la lectura. A més, tenia sota el braç un valor segur: el darrer del David Trueba. M’he llegit tots els seus llibres i cap no m’ha decebut. Això no obstant, aquesta vegada em costava molt més obrir la primera pàgina i posar-m’hi. Fins al punt de que quan vaig arribar a l’aeroport vaig pensar que si en el quiosc trobava el darrer del Mikel Santiago, me’l compraria i llegiria aquest darrer en comptes de l’altre. Tenia la sensació de que necessitava una lectura molt fàcil i entretinguda.

Quan vaig arribar al quiosc, a l’aparador hi havia exposats un munt de llibres, però tots eren el mateix i grans frases destacaven la qualitat del mateix. I aquest no era un altre que el del David Trueba. I vaig pensar “no seré pas tan idiota de comprar un altre quan l’aparador aquest m’està convidant a llegir el llibre que ja tinc dins el bolso…”

No sé per què vaig dubtar mai d’ell… si, com he dit, m’han agradat tots els seus anteriors llibres. I aquest ara mateix, ara que ja he arribat al final de la Cara B del mateix, em sembla el millor d’ells.

Al poc de començar a llegir-lo em va venir al cap la sensació de que tant el David Trueba com el Nick Hornby són capaços de transmetre una nostàlgia única. Nostàlgia d’uns temps passats de llocs comuns que el lector (la lectora = jo) acaba assumint com a propis, malgrat que cap dels dos és veritablement de la meva generació ni hem crescut als mateixos indrets… I tot i així… m’és impossible llegir-los sense un nus a la panxa que em fa penar per èpoques anteriors.

No tinc la sensació de que la meva vida sigui ara més trista o més avorrida o qualsevol altre adjectiu pejoratiu que us passi pel cap… Al contrari: em sento en un bon moment i tinc la sensació d’anar construint bons nous records dia a dia. Però les persones que he deixat pel camí em pesen molt.

Potser és per això que m’identifico molt amb el Dani, el protagonista de “Tierra de campos”, que es com es diu la novel·la del Trueba. Perquè ell també arrossega endavant els grans absents: la seva primera nòvia, el seu pare, el seu amic de l’ànima… I al final et fa pensar si viure no és tirar endavant suportant el pes de no tenir al costat a aquells a qui has sobreviscut.

No volia que em sortís un post trist. No es correspon amb ho molt que m’ha agradat llegir el David Trueba. Un cop més.

L’avió anava a Paris i tornava a Barcelona uns dies més tard. Mai havia tingut menys ganes de viatjar a la Ciutat de la Llum que en aquesta ocasió i, al final, fins i tot l’he gaudit, malgrat la feina. La visió de la Tour Eiffel em continua impressionant com cap altre construcció a món – és clar que la meva experiència mundial és molt limitada…

I el nou llibre del Mikel Santiago ja el tinc!



Aquesta entrada ha esta publicada en General, Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.