Integrar-se

Avui discutia sobre quin sentit tenia que els terroristes cremessin la seva documentació abans de perpetrar un atemptat i no fer-ho bé, deixar-la a mig cremar, de manera que els investigadors no només l’han trobat sinó que han pogut veure de quins documents es tractava i a qui pertanyia cadascun. Em deien “de vegades ho veus en les pel·lícules i no t’ho vols creure, que els dolents puguin fer les coses tan malament; però mira… a la vida real, passa el mateix”.

Jo apuntava que no creia que uns terroristes volguessin amagar la seva identitat. Ben al contrari, el que volen els que els identifiquin i poder així reivindicar els atemptats. Que em semblava veure en aquella crema un ritual que volia indicar-los que ja no hi havia marxa enrere. Com quan algú fa puenting i finalment es deixa anar i veu que cau. “Ja està fet!”, deu pensar. No m’imagino fent aquesta mena d’activitats: ni tirant-me daltabaix d’un pont ni, per descomptat, participant en un atemptat… així que tot és suposar.

I en el cas d’aquests joves tot és encara més terrible. Uns nanos que no s’havien mai posat en problemes, que semblaven integrats… que parlaven català correctament. En coses com aquestes me n’adono de com som de petits com a país; perquè encara donem molt de valor a qui parla en el nostre idioma. Acostumats com estem a que no tingui oficialitat a segons quines institucions, a que ens insultin per parlar-ho…, quan trobem algú que ens xoca, pel seu origen, que el parli, ens sembla que està integrat. I no és cert. No és tan senzill.

Un altre magrebí que coneixia als terroristes diu que és cert que han anat a escola des de petits, parlen l’idioma, no hi ha problemes de convivència… però no estan integrats. I no ho estan perquè amb qui es continuen relacionant majorment dia sí i dia també és amb els membres de la seva pròpia comunitat. No surten amb noies de fora d’aquesta… I potser la veritable integració comença a venir quan hi ha matrimonis mixtes.

En aquest cas, la clau no deu estar únicament en la integració, sinó també en el control mental exercit per una persona usant tècniques pròpies dels líders sectaris. Però si les sectes busquen les seves víctimes entre persones que passen per un període difícil de les seves vides, que es troben desubicades… està clar que aquests nanos tampoc no devien trobar-se del tot a lloc quan van poder sucumbir a certes idees que xocaven amb el que havien après a escola. O és la família el principal agent socialitzador?

Deu ser difícil tirar endavant en un país que no és el teu, i més en temps de crisi. És quasi segur que a l’hora de trobar una feina, sempre passaran davant teu tots els que tinguin un cognom més nostrat. Ha de ser complicat que això no et faci albergar sentiments de frustració o de ràbia… Quan et reuneixes a sopar en família, segur que comentaris d’aquesta manera surten. D’igual manera que en els nostres àpats festius sempre hi ha el cunyat que expressa idees que personalment et repugnen, però que alguns dels qui l’escolten, abracen.

Tot plegat és molt complicat. No ho estem fent bé, però no tinc ni idea de com es podria fer millor…

“¡Tú, intégrate!”

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.